Pere Canovas - L'escut del Barça

Exposició: Pere Cánovas - Artista Pintor "Mestre Vitraller" 

Adreça: Carrer Joaquim Valls, 100 - Barcelona

Dates : Exposició permanent

_______________________________________________________

Aquesta setmana he tingut el plaer de visitar el taller del mestre vitraller Pere Cánovas, artista desconegut per a molts, però a qui un gran nombre d'esglésies li deuen la policromia de les escenes bíbliques.

Pere Cánovas  Aparicio, nascut a Sant Adrià del Besos l'any 1930, té la categoria de mestre en el seu treball. Compte amb més de cinc mil metres quadrats de vitralls per tot el món. És l'autor de bona part dels vitralls contemporanis de les esglésies i Catedrals de Catalunya i Mallorca. Part de la seva obra la podem contemplar a Santa Maria del Mar, Santuari del Tibidabo, Colònia Güell i a la Catedral de Palma de Mallorca. La seva especialitat són els vitralls religiosos, però també ha treballat altres estils i temàtiques.

Pere Cánovas en el seu taller

Aquesta persona agradable de conversa entretinguda i un dels pocs mestres vitrallers que encara existeixen, ens obre les portes del seu petit taller a Verdum per a mostrar-nos alguns dels seus treballs, els secrets de la tècnica i els materials que utilitza. Com a  seguidor que ha estat sempre de l'obra de Gaudí, explica orgullós com va treballar en  el disseny floral de la cripta. Les obertures en forma de papallones varen ser dissenyades per l'arquitecte,  però Pere Cánovas va policromar les dotze margarides que envolten la cavitat.

La vitalitat d'aquest artista pintor i mestre vitraller de 84 anys, és impressionant. Va començar cursant estudis a la Llotja de Mar gràcies al mecenes Vicente Navarro que el va descobrir pintant caricatures quan feia de grum a les Granges Catalanes. Després de treballar en una imatgeria,com a pintor d'esglésies cremades i com a vidrier de petits formats, passa a treballar a la firma Oriach on va desenvolupar les grans obres i va ser reconegut com a mestre vitraller.

Tema Escollit

Pere Cánovas
Vitrall de Santa Maria del Mar

El motiu del per què he escollit el vitrall en el qual apareix l'escut del Barça és perquè sóc una persona que no m'agrada encasellar-me en les coses i he trobat encertat que l'escut d'un club tan entranyable estigui representat en una de les esglésies més venerades de Barcelona, catalogada com la més pura del gòtic del català.

Santa Maria del Mar

Igual que antigament els mecenes que sufragaven una capella feien esculpir les seves figures com a donants o es feien pintar en els quadres (tenim un exemple en la pintura “La Trinitat de Massacio”) ¿per què no, en l'actualitat, un vitrall no pot estar representat per una institució que va contribuir en la reconstrucció de les atrocitats d'una guerra? En els anys 60, es va posar en marxa el procés de restauració dels vitralls de Santa Maria del Mar. En el renaixement, eren els grans mecenes els que feien possible la reconstrucció de les Catedrals. En el segle XX, ho van patrocinar les institucions i gremis, una de les quals, va ser el Club del Barça presidit en aquell temps per Agustí Montal i, en reconeixement a la seva col·laboració, es va policromar el seu escut, en una vidriera de temes geomètrics. 

Interior de Santa Maria del Mar

Aquesta església ha sigut per a mi un lloc on vaig passar gran part de la meva infantesa. Per les seves naus, he corregut, he cantat, he cridat i he viscut. En aquesta edat de la innocència, em van inculcar que l'església era un lloc de culte, però que també era un lloc on podies mostrar els teus sentiments i il·lusions com els mostraves a casa perquè, a la fi, l'església és la casa de Dèu Pare. 

Entre passatges de la Bíblia que com predicadors realitzen els mestres vitrallers a través de la policromia , no està de més un toc diferent de modernitat per a eliminar el tabú de comparar la fe o les creences en la temença, la rectitud, l'obligació i moltes més pors. Crec que la religió i la fe estan en els principis i, si et regeixes per aquests, tot està premés, fins i tot cantar l'himne del Barça davant el seu escut en Santa Maria del Mar. 

Emi Sánchez

Montblanc - L'ofici de Picapedrer

Exposició: Museu Comarcal de la Conca de Barberà

Adreça: Carrer Josa, 6 Montblanc, Tarragona

Dates : Exposició permanent

_______________________________________________________

Calçots

És temps de calçots, i com a bona catalana amiga de les tradicions, vàrem anar a Montblanc a degustar la típica calçotada. Per a qui no conegui aquesta recepta, us diré que és una varietat de cebes tendres a la brasa que s'acompanyen amb una típica salsa. El més peculiar d'aquest plat i el que crida l'atenció, és que es mengen amb pitet i amb les mans.

Feta la introducció, comentaré que var ser molt agradable retrobar-me en una de les viles medievals més ben conservades de Catalunya. La muralla, construïda a partir del 1366 per ordre del rei Pere el Cerimoniós i encara conserva 25  torres de les 30 que envoltaven la vila, dóna fe del perquè el  1947 va ser declarat Conjunt Monumental Artístic. 
Com a curiositat diré, que Joan Amades, cronista català, situa la lluita de Sant Jordi amb el drac, davant mateix de les muralles de Montblanc. És per aquesta raó que la Diada de Sant Jordi es celebri la Setmana Medieval. 

Museu Comarcal de la Conca de Barberà

Tot passejant pels carrers empedrats del recinte oval i després de visitar Santa Maria la Major, del  segle XIV  (concebuda com a catedral però inacabada per la pesta negra) vam visitar el Museu Comarcal, desconegut per a mi. Està situat a l’antic casal de la noble nissaga dels  Josa, edifici medieval del segle XIII i modificat en el XVIII. El Museu, reuneix una mostra sobre l'etnologia, l'arqueologia, la història, i les arts plàstiques de la comarca. Destaca l'exposició amb peces originals sobre els oficis tradicionals més importants de la zona i que es poden visitar a la planta baixa del museu. El primer pis està dedicat a la Conca Antiga i Medieval, i el segon, a la Conca Moderna i Contemporània.

Només entrar al Museu va atreure la meva atenció el panell que mostrava molt detalladament els noms i les descripcions de tots els oficis. Ràpidament vaig intuir que el meu tema escollit seria qualsevol d'aquests oficis artesans que tristament s'estan perdent.

    Tema escollit

                                            

Picapedrer

El tema que he escollit és el dels oficis i entre ells, el de picapedrer. Com ja ha quedat reflectit en altres escrits, les construccions de les catedrals sempre m'han cridat l'atenció i per això aquesta professió ha captat el meu interès.

En la visita prèvia a Santa Maria la Major, em va sorprendre la quantitat d'inscripcions que encara mostren els carreus dels seus murs. Cada picapedrer, gravava un senyal propi per fer el reconta a l'hora de  cobrar. Aquest museu, mostra un conjunt de les inscripcions que feien els picapedrers que varen treballar en la Conca de Barberà.

Aquesta singularitat, m'ha fet venir al pensament una idea rocambolesca, però que potser, aniria bé per a l'època d'incivilitat  i corrupció que estem patint. Si en el segle XIII els picapedrers deixaven constància d'uns senyals en els carreus que, a través del temps han servit per a recordar-nos part de la història, ¿per què no, els arquitectes actuals, no podrien inserir en els nous edificis un propòsit personal com: "sí a la pau", "no a la guerra", "no a l'especulació", i tantes i tantes coses que ens fessin reflexionar i es recordessin a través del temps? Igual que els mestres picapedres esculpien fantàstiques històries religioses, com va fer el mestre de Cabestany en la portada de la Vida, Passió i Resurrecció de Jesús, a Sant Pere de Rodes  (Empúries). Ara, els artistes contemporanis: poetes, dibuixants, escriptors, que tants tenim a Catalunya, podrien immortalitzar els edificis amb frases colpidores, com per exemple:

"El 15 de febrer de 2003 va haver-hi una manifestació massiva en contra de la guerra que va posar en marxa el poder del poble", o: com: "l'onze de setembre de 2013, centenars de milers de persones van participar en una cadena humana que va creuar Catalunya de nord a sud per reivindicar la independència", o com: "Salvador Espriu (1913-1985) al llarg de la seva obra poètica, va defensar la seva nació Catalunya, la seva llengua i cultura", o com ..... També es podrien inscriure frases de protesta amb el nom d'alguns personatges i polítics corruptes perquè la vergonya, si en tenen, els perseguís a través del temps. Els edificis serien recordats per aquests fets al igual que antigament se'ls coneixia per: a can Viola, ca l'estanquer, cal Gat, entre altres. 

Jo, per si aquesta proposta arribés a bon fi  i demanessin voluntaris de a  peu, ja he pensat quina seria la meva aportació: “que l'amor, sigui el més preuat” i perquè aquest desig fos extensible a totes les coses, fins i tot, per emfatitzar l'amor, m'atreviria a fer una "Tanka" del poema “Assaig de càntic en el temple” de Salvador Espriu.

Covarda vella

salvatge terra meva

lluny et voldria.

Però és tan sols un somni,

fins a la mort t'estimo.

_____________________

Emi Sánchez 

Le Corbusier - Villa Savoye

Exposició: Le Corbusier - Un atles de paisatges moderns

Adreça: Caixa Fòrum - Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8 Barcelona

Dates : del 29 de gener a l'11 de maig de 2014

_______________________________________________________

Caixa Fòrum

La Caixa Fòrum s'ha lluït en una de les exposicions més esperades pels grans arquitectes. He de confessar que el meu interès per aquest tema no m'atreia massa, però com amant de les exposicions, no me l'he volgut perdre i m'he trobat amb l'agradable sorpresa d'arribar a l'entusiasme.

Le Corbusier, arquitecte francès d'origen suís, va ser un dels artistes més influents del moviment modern del segle XX. Com arquitecte (ja que era un artista polifacètic) va aportar un cabdal d'idees innovadores que van influir en l'arquitectura posterior. El seu verdader nom era Édouard Jeanneret. Va néixer el 6 d'octubre de 1887.

Durant seixanta anys de la seva carrera, va remodelar la fesomia de diferents ciutats del món, va treballar en uns 400 projectes i va construir 75 edificis. Als vint anys, va edificar la seva primera casa. Els seus projectes estaven lligats a la natura i el paisatge. Després de recórrer  Europa per ampliar els seus horitzons, va fer diverses cases inspirant-se en el paisatge i les pràctiques modernes que havia observat. El 1917 es va establir definitivament a París i va començar a pintar. Rebutjava les abstraccions complexes del cubisme en favor de les formes geomètriques pures, formes que va adaptar en totes les seves creacions. El 1920 fundà la revista “L'esperit nouveau” i pren el pseudònim de Le Corbusier per signar articles i dibuixos.

Proporció àurea

El 1921, va publicar un article que exposava un concepte nou d'habitatge: la casa havia de ser una “màquina per viure”. Amb això no defensava l'estètica, sinó que tractava de fer una casa tan eficaç i funcional com ho eren les màquines per les quals havien sigut inventades. Deia, que a l'igual que un sofà és una màquina de seure, la casa era una màquina de viure. Per això va ser conegut com l'arquitecte que construïa màquines per habitar.

 El seu gran interès per acomodar els homes al nou ritme de vida, va fer que realitzés innumerables projectes urbanístics i desenes de gratacels, que mai es van arribar a realitzar però, que van marcar a generacions posteriors d'arquitectes. La idea del jardí vertical, les portes corredisses, la cuina americana, i el “Modulor” (termini que prové d'un sistema de mides que parteix d'un home que, amb el braç aixecat obté la dimensió àuria, com ho va fer antigament Da Vinci) hem d'agrair-li a Le Corbusier.

En una d'aquestes cases “Modulors” de proporcions harmòniques, que tenien una mida de 3,65 x 3,65 metres i estaven pensades per famílies afectades per la guerra, va passar els últims anys de la seva vida. Le Corbusier, va morir el 27 d'agost de 1965 ofegat en un llac de França, per un atac al cor.

Obra escollida

Le Corbusier - Villa Savoye
 Le Possy -França 1929
Estil - Racionalisme Funcional

He escollit la“Villa Saboye”, perquè després aprofundir en l'obra de Le Corbusier, he descobert les seves bones intencions a favor de la natura, la senzillesa del que és imprescindible i del que significa la llibertat de moviment en l'habitatge. Aquesta casa reuneix els cinc principis arquitectònics que ell tan sàviament va concebre i va deixar palesa per a futures generacions. Representen una important innovació a les noves tecnologies constructives com molt especialment va ser l'ús del formigó armat.

Els cinc principis arquitectònics 

Principis arquitectònics: Primer, edifici sobre pilars: aquests reben tot el pes de la construcció i, a més, es guanya terreny per a diferents menesters. Segon, planta lliure: la planta habitable és lliure i aprofitable a les necessitats funcionals de les persones. No calen parets mestres que aguantin l'estructura perquè aquesta finalitat la tenen els pilars. Tercer, finestrals longitudinals: els murs exteriors també s'alliberen del pes i els finestrals, poden ocupar una amplada que faci gaudir la relació amb l'exterior. Quart, façana lliure: els elements decoratius desapareixen i donen pas a una façana recta, a la proporció, la simplicitat i l'asimetria. Cinquè, coberta enjardinada: àmbit aprofitable per l'esbargiment i el contacte amb la natura. Les teulades deixaven de ser espais inútils. Va ser una tècnica al servei de l'ésser humà, el qual, ha de disposar d'un espai on desenvolupar dignament la seva existència.

Planta lliure a funcionalitat de l'espai

Amb l'evolució que va aportar Le Corbusier, he volgut fer la meva modesta comparació i l'he relacionat en el pas de l'estil romànic al gòtic: els pilars són com els arcbotants de les catedrals gòtiques, aguanten tot el pes de la construcció. Els murs del gòtic, s'alliberen de la seva responsabilitat de fortalesa i donen pas a un espai lliure per construir capelles. En l'espai de la casa, es pot jugar amb la imaginació. Les parets de les catedrals, que ja no suporten cap pes, són decorades amb grans finestrals per on entra la llum a través de meravellosos vitralls de colors. Le Corbusier també fa en les seves construccions que l'interior s'ompli de llum a través de grans finestrals perquè els raigs del sol caloregin l'ambient. La coberta enjardinada la comparo amb la clau de volta del gòtic. Aquesta peça era clau en la construcció i, encara que no eren concebudes per a la mateixa funció (la clau de volta era la peça principal per aguantar les nervadures), en la casa de Le Corbusier, la coberta enjardinada també era l'estança més important, sense ella no seria possible gaudir d'una forma directe d'un dels elements més importants per viure, el sol i l'aire. La clau de volta era decorada amb escenes religioses de vistosos colors. Les cobertes o terrasses es podien decorar amb flors de vius colors per a què elevessin les nostres vides i el nostre esperit com s'elevaven els campanars buscant l'ésser diví.

Estic segura que a partir d'ara, quant admiri la grandiositat de les catedrals gòtiques, pensaré també en la grandesa de la humilitat d'aquest gran artista, Le Corbusier.

Emi Sánchez

Costa d'Ivori - Timbal

Exposició: Escultures Musicals

Adreça: Museu de la Música - L'Auditori / Llepant,150 Barcelona

Dates : del 20 setembre 2013 al 20 d'abril 2014

________________________________________________________

Museu de la Música

A qui ens agrada la música, una manera d'apropar-nos a aquest món, és fent una visita al Museu de la Música. Aquest Museu ens permet descobrir instruments i documents musicals des de les antigues civilitzacions fins a l'actualitat. En aquest viatge musical, podrem descobrir a través de cinc-cents instruments, tot un seguit d'expressions i comunicacions de les diferents cultures del món.

El Museu de la música és fruït d'un llarg procés: va començar el 1921 a través de la donació que va fer un grup de barcelonins amants de la música. Després de passar per un recorregut d'instal·lacions com són entre altres el Conservatori Superior de Música del Liceu i el Palau del Baron de Quadras (edifici modernista construït per Puig i Cadafalch). El març de l'any 2007 s'inaugura la nova seu en la segona planta de l'Auditori de Barcelona.

El Museu ens convida a aproximar-nos al món de la música d'una manera directe, ja que al finalitzar la visita,  grans i petits, podem gaudir de sentir-nos intèrprets d'alguns instruments musicals. D'aquest Museu cal destacar la col·lecció de guitarres clàssiques més importants del món, un centre propi de restauració i d'estudi d'instruments de música, els quals, alguns matinals de diumenge el públic els pot escoltar en concert, i un espai d'exposicions temporals on actualment, s'exposa “Escultures musicals”. Mostra en la qual em centro en el següent comentari.

Obra escollida

Aixanti - Costa d'Ivori
Primera meitat del segle XX

Timbal
Fusta, pell, fibres vegetals i pigments

La música, sense saber els seus orígens, ens embolcalla i ens ajuda a reflexionar.

Les cent trenta peces d’instruments musicals d’Àfrica, Àsia i Oceania que presenta la mostra, provenen de la Fundació “La Fontana” col·lecció privada que varen fundar el matrimoni Helena Folch i Alejandro Maluquer que, durant quaranta anys, han anat recopilant i que en l’actualitat alberga dos mil objectes sonors . Per la seva bellesa estètica, es poden citar escultures amb les quals es fa música.

El passeig per l’exposició m’ha fet caminar al so de timbals. A través d’unes pantalles, els vídeos mostren les danses i rituals que executen algunes cultures i ha sigut aquest ritme el que ha tret l’atenció a l’escultura escollida.

La perfecció de les seves formes, el lloc de procedència i el tema que la vesteix ha fet treballar la meva imaginació. Fa un temps va caure a les meves mans un article que parlava de la cultura de la Costa de Marfil que es caracteritzava per tenir més de seixanta grups ètnics  i per ser pobles que es resisteixen a evolucionar mantenint les seves tradicions mil·lenàries. Un en particular, “el Féte du Dipri”, em va cridar l’atenció. Se celebra en les regions a prop de la ciutat d’Abijan. A la mitjanit els nens i les dones es despullen i realitzen una espècie de ritus nocturn per allunyar els mals esperits. Després apareixen els caps locals i fan entrar en tràsit a tots els presents mitjancen sons de tambors.

En aquesta escultura, he vist clarament aquest ritual: la dona i el nen despullats sota un timbal que l'home de la tribu colpeja sense pietat per portar a terme les seves creences. Però també m’ha vingut al pensament la visió de la dona africana que, amb un nen a les espatlles ha de caminar llargs trajectes carregant recipients plens d'aigua a sobre del cap. La meva sensibilitat, un cop més, m'ha fet veure més enllà. Aquesta vegada ha reparat en el poc que valorem la comoditat i la riquesa que tenim quan obrim l'aixeta i surt aigua, això si que no té preu! 

No oblidaré aquesta escultura. En lloc de música m'ha fet sentir gratitud.

Emi Sánchez

Escultura monumental - Capitells romànics

Exposició: Art Romànic

Adreça: Palau Nacional - Parc de Montjuïc, s/n. - Barcelona

Dates : Exposició permanent

________________________________________________________

Palau Nacional de Montjuïc
Museu Nacional d'Art de Catalunya

Quan fa un dia assolellat i la relaxació de l'esperit m'acompanya una de les coses que m'agrada fer és passejar-me per la muntanya de Montjuïc per gaudir de la natura i per visitar algun dels Museus que la vesteixen. Avui el Romànic m'ha engolit un cop més.

El museu d'Art de Catalunya és fruit d'un procés mol llarg que s'inicia el 1879, amb la creació del

Museu Provincial d'antiguitats situat a la capella de Santa Àgata.

L'any 1915, la junta de Museus va decidir traslladar part d'aquest fons a l'antic arsenal de la Ciutadella on va estar ubicat fins el 1931 que el van traslladar al Palau Nacional i el 1934, s'inaugura aquesta nova seu. 

Pintures de Sant Climent de Taüll

Durant aquests anys, la col·lecció del romànic es va anar enriquint a conseqüència: del trasllat de pintures murals de les valls pirenaiques a Barcelona, de les adquisicions, de les donacions i de llegats i dipòsits. Arran de la guerra Civil, l'any 1937, el fons és traslladat a Olot i a Darnius a fi de salvaguardar les obres. Al finalitzar la guerra, es retornen al Palau Nacional. El 1942 es reobre la secció del romànic i a partir d'aquest moment s'enriqueix el seu fons amb col·leccions particulars. El 1961 es va fer la gran exposició d'art romànic organitzat pel Consell d'Europa amb seu a Barcelona i finalment, el 1973, s'inaugura el nou muntatge, que és el que ha perdurat fins  al inici de la remodelació actual.

Les obres del romànic que conserva el Museu són fonamentalment de procedència catalana i, el seu objectiu, ha sigut recuperar i preservar el patrimoni del país. Al inici d'aquesta recuperació del patrimoni s'emmarca en el període del govern de la Mancomunitat i del Noucentisme com a moviment cultural.

                                                               Obres escollides

                                          Capitells romànics dels segles XI - XII - XIII

Imposta  S. XI - Pedra de Montjuïc
Antiga Catedral romànica de BCN

Capitell S. XII - Granit
             Sant Serni de Tavèrnoles            

      

                  

Capitell S. XIII - Marbre
Antic hospital de Sant Nicolau de BCN 

El Museu Nacional d'Art de Catalunya és un d'aquests museus dels quals ens hi sentim orgullosos per la seva transcendència vers altres països i per l'oferta museística que ens ofereix. El seu reclam més visitat per ser únic al món, són les sales de l'art romànic. Podria parlar de les diferents seccions que engloba aquest art, com són: la de pintura mural, la d'iconografia, la de mobiliari litúrgic, d'imatgeria, d'orfebreria i d'altres, però aquesta vegada (de les moltes que he visitat aquesta exposició) m'he centrat en l'escultura monumental. Sempre que viatjo i visito esglésies, monestirs o catedrals, la meva màquina fotogràfica, (amiga inseparable dels meus desplaçaments) capta les formes i descripcions històriques que mostren els capitells dels diferents estils artístics. 

L'escultura monumental aplicada a l'arquitectura es comença a desenvolupar a finals del S.XI i abraça els segles  XII i XIII. He parat atenció amb la diferència del material i de la iconografia que separa aquests tres segles. Del S.XI, es presenta una imposta de l'antiga catedral romànica de Barcelona. Està construïda amb pedra sorrenca de Montjuïc i representa figures geomètriques. El capitell del S. XII va ser treballat amb granit. L'aparença és tosca, però el relleu de la composició destaca per la seva simetria. Prové del claustre de San Serni de Tavèrnoles. I, el del S.XIII és de marbre blanc. Tres dels seus costats estan treballats, representen una sèrie de clergues en processó amb diferents objectes religiosos perfectament esculpits. Procedeix de l'antic hospital de Sant Nicolau de Barcelona. 

Com sempre, m'he fet la meva pel·lícula i he comparat els tres materials i les tres composicions com si expliquessin el pas de la vida: el primer, S.XI la pedra sorrenca, és tendre com el començament d'un ésser, els dibuixos són harmoniosos, tot es pur. El segon, S.XII està fet de granit. Hom està aprenent a ser fort, ho demostra la composició: quatre personatges molt ben assentats, preparant-se pel pas de la vida que han de suportar. I per últim, el tercer del S.XIII de marbre blanc ben esculpit i segur de la seva força, ens deixa constància de la seva història pel pas de la terra. 

Ja sé que és una història inversemblant, però és que, quan visito un museu, m'agrada que la imaginació voli lliurement inventant-se cabòries, a la fi, les iconografies del romànic era aixó, històries i més històries!

Emi Sánchez