Claude Monet - Les rocas de Belle-lle, La Costa salvaje

Exposició: Davant l'horitzó
Adreça: Fundació Joan Miró - Parc de Montjuïc s/n - Barcelona
Dates : 24 Octubre - 16 Febrer
________________________________________________________

Fundació Joan Miró

Aquesta exposició està dedicada al repte de situar l'horitzó com a tema artístic. Seixanta obres de diversos artistes reconeguts,plasmen aquesta línia imaginària i misteriosa que tant ens fa somiar.

Des del Romanticisme fins l'actualitat, els pintors han jugat amb una barreja de contrastes en els diversos aspectes de l'horitzó. En aquest recorregut, format per àmbits geogràfics, he pogut veure exemples com l'horitzó expressionista i l'horitzó japonès, o el nòrdic i el francès entre d'altres i m'ha sorprès com un mateix tema pot ser expressat amb tanta diversificació per, a la fi, arribar tots al punt poètic que aquesta línia tan ben delimitada ens transmet.

Exposicions com aquesta, fan que quedi palesa l'excepcional oferta museística que ofereix la nostra ciutat, Barcelona. Recomano la seva visita.

Obra Escollida

Fent honor a l'exposició he, escollit aquesta obra, pel contrast de la mar brava amb la quietud de l'horitzó. És com si el mar s'allunyés per endinsar-se en l'ànima. El mar és un dels meus confidents, conversa sovint amb la meva sensibilitat i, admirant aquesta excel·lent pintura, a volgut tornar a fer-ho recordant-me a un estimat que les aigües l'acompanyen, preguntant si és real tot el que en el món passa i taral·larejant un poema que vaig fer en hores baixes:

Oh, el mar.

Claude Monet
"Las rocas de Belle-lle, la Costa salvaje", 1886
Oli sobre tela, 65 x 81,5

Quantes vegades m'has fet somiar!

La teva bravura m'emociona i
els teus colors, em donen pau.
¿Quina màgia tenen les teves aigües,
que em produeixen aquesta calma?

Jo voldria que en els somnis,

m'ensenyessis la veritat.
¿A on resideix la teva força i,

a on la podria trobar?

Per quan en hores baixes,

quan sola sempre vols estar,

jo tingués la teva força

per poder-me encoratjar.

Vull sentir-me gran!

Vull semblar-me a la mar,

per quan les emocions

em produeixin pesar,

s'assemblessin a les ones

que igual que venen se'n van.

Monet i el seu horitzó ha fet retornar a la meva memòria moments sensibles del meu passat i, aquesta nit estic segura que quan acluqui els ulls navegaré per sobre les aigües fins a l'infinit.

Emi

Joaquim Amat-Piniella - K.L.Reich

Exposició:Joaquim Amat-Piniella / Escriure contra el silenci
Adreça: Museu d'Història de Catalunya - Barcelona.
Dates : 16 Octubre 2013 - 6 Gener 2014
_____________________________________________

Museu d'Història de Catalunya

Feia un dia tranquil, assolellat, d'aquells que et perds per la ciutat sense saber el destí on les teves passes et portaran. Potser per l'atzar que vam arribar tot passejant fins al museu d'Història de Catalunya. Desconeixia que, feia pocs dies, s'havia inaugurat una exposició sobre el centenari de l'escriptor Joaquim Amat-Piniella, supervivent del camp de concentració de Mauthausen i un símbol dels republicans que lluitaven per la llibertat i la democràcia. Em va impactar la cruesa de la mostra però em vaig assabentar d'una part molt cruel de la nostra història.

Quantitats d'articles expliquen com la maleïda guerra va tallar les ales a un escriptor i humanista que, com segons deia Montserrat Roig, hagués arribat a ser un dels grans literats catalans d'aquella època. Va ser un escriptor precoç: als setze anys ja escrivia articles en el diari El Dia, portaveu d'esquerres catalanistes de Manresa, a més de contes, articles a revistes sobre política i literatura, crítica de teatre, de música, d'art i sobre tot de cinema. Amb vint anys, escriu la seva primera novel·la "Ombres de calidoscopi, 1933". Tot feia pensar que tenia davant seu un futur prometedor.

El 1936, Joaquim Amat, va abandonar els estudis de Dret i la seva gloriosa trajectòria literària per ingressar voluntàriament a l'Escola Popular de la Guerra de la Generalitat i és destinat al front d'Andalusia per a lluitar com tinent d'artilleria. Quan acabà la guerra, amb vint-i-sis anys, s'exilià a Perpinyà. El setembre de1939 esclata la II Guerra Mundial. El 1941 és agafat presoner pels alemanys i deportat a Mauthausen fins el 1945. En retornar a Catalunya, la repressió de la dictadura franquista el priva de viure a la seva ciutat i el condemna al silenci.

Al sortir de l'exposició, el cel seguia sent blau però, espurnes de dolor m'acariciaven l'ànima.

Obra escollida

1963
Joaquim Amat-Piniella

He volgut escollir aquesta obra per participar en l'homenatge que es fa a l'escriptor català Joaquim Amat. No puc comentar el llibre perquè encara no l'he llegit, però em crec en el dret moral de fer-ho i d'animar a tothom a que ho faci perquè la crueltat de la guerra no s'oblidi. Varen ser moltes que, com ell, van patir en els camps d'extermini. Amat-Piniella va dir que escriure aquest llibre va ser un deure perquè, segons explica en un dels articles, li mantenia la idea de resistir per poder sortir i explicar les atrocitats que vivien. L.K. Reich no és un llibre més dels molts que s'han editat, aquest és un llibre novel·lat per ferir sentiments, però real perquè està escrit en primera persona.

Amb aquesta lectura sé que la meva sensibilitat quedarà ferida, però ho vull fer perquè és la manera de contribuir en la difusió de l'obra d'un escriptor català que només lluitava per la llibertat  i que l'únic delicte que havia comés era desitjar un món millor. Com a molts altres, la repressió de la dictadura, li va fer impossible reprendre la seva trajectòria personal i professional i el condemna al silenci. Un silenci que nosaltres hem de trencar explicant a les generacions futures tot l'horror de la guerra. Aquesta serà la forma de poder contribuir que mai més es torni a repetir. Amb aquesta novel·la, podrem explicar l'esforç dels supervivents dels camps nazis i deixar testimoni de una experiència extrema. No el podem decebre.

El 1963, ara fa cinquanta anys, aquesta obra va veure la llum, primer traduïda al castellà i uns mesos més tard, en versió original en català. El 1965, guanya el premi Fastenrath (gallardó a escriptors en llengua catalana.

Emi

Janine Antoni - Llepar i ensabonar

Exposició: Art, Dos Punts
Adreça: Caixa Fòrum Barcelona - Avd. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6 - 8 
Dates : 18  juliol - 29 desembre
__________________________________________________________________

Caixa Fòrum

Aquesta exposició és un repte per a persones atrevides i amb ganes d'introduir-se en el món contemporani. He de confessar, que jo l'he visitada dues vegades i encara estic molt confusa amb el que volen expressar els artistes. La primera vegada, vaig fer la visita per lliure i el recorregut no va durar més de quinze minuts, però no em vaig conformar i la vaig tornar a veure amb una guia experimentada en el tema. He de dir que, sense sortir emocionada com surto quan visito exposicions d'art figuratiu o d'artistes contemporanis del meu gust, vaig acabar el recorregut amb un altre concepte de comprensió. La guia explicava molt pacientment, les obres més emblemàtiques i de mica en mica em feia comprendre obres que, sense una explicació prèvia, hagués sigut difícil despertar en mi cap mena de sensibilitat.

Les dues últimes dècades del S.XX, varen ser escenari de grans canvis polítics i també d'esdeveniments catastròfics: l'accident de Chernòvil, la gerra freda, la caiguda del mur de Berlín, la guerra del Golf, la desintegració de la Unió Soviètica, la sida i, també vàrem avançar en noves tecnologies, com per exemple amb Internet.

Els artistes de la generació post modernitat tenien la necessitat de burxar en les fissures del pensament per fer aflorar les diferents veus de la societat. L'espera permanent d'un futur millor, el sofriment dels marginats i la no conformitat política, va fer ressorgir un nou sentiment artístic. Es crea un art obert, un art on l'espectador pot participar en l'obra; l'art contemporani queda integrat en els nous canvis innovadors. 

Obra escollida

Jannine Antoni
"Llepar i ensabonar", 1993

Llepar i ensabonar l'he escollida, no perquè despertés cap sensibilitat dels meus sentits, sinó perquè ha ressonat a les meves orelles el número màgic del nostre blog: el 7.

Aquesta vegada vaig ser jo la que li vaig demanar a l'obra que em transmetés quelcom per fer-me aturar a conversar amb ella i ho va fer: em va explicar que a partir de catorze motlles del seu propi rostre, imitant l'escultura clàssica, 7 caps els va fondre en xocolate i els 7 restants els va fer amb sabó. A partir d'aquí, l'artista va experimentar amb la distorsió de l'obra: els va llepar i els va fer servir per rentar-se. Va fer una mena de "performance" privada. Naturalment els rostres van patir una desfiguració de les faccions. Amb aquestes escultures, feia una crítica a la relació que tenim amb la nostra aparença física.

Aquesta conversa amb l'obra, m'ha fet pensar en la fragilitat del cos: en la bellesa i la vellesa, en com la pell de préssec del nadó i llisa de la joventut es va transformant en senyals inequívoques del pas del temps. Crec que l'existència també és una artista "performance" i nosaltres amb els nostres cossos participem en l'obra durant tota la vida. Si fóssim conscients de la curta durada com a partícips en en aquest moviment artístic, donaríem més importància als valors interiors. El físic, per més operacions d'estètica que les més agosarades es facin, a la llarga s'acaben esquerdant.

Emi 

Kandinsky - Marnau, cases a l'Obermakt

Exposició: Sisley - Kandinsky - Hopper
Adreça: Espai Carmen Thyssen - Sant Feliu de Guíxols - Girona
Dates : 14 juliol - 13 octubre
____________________________________________________________

Monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols

La publicitat engrescadora d'aquesta exposició em va fer desplaçar a la població empordanesa de Sant Feliu de Guíxols. La col·lecció Thyssen sempre és un reclam i els artistes consagrats també ho són. No dic que fos una decepció la sola unitat d'obres dels artistes programats en el tríptic, perquè ja m'ho havien comentat, però sí que vaig trobar a faltar alguna obra més d'aquests pintors que, tan hàbilment, ens van divulgar per enlluernar-nos. També he de dir que no m'he penedit en absolut d'haver-hi estat, ja que vaig poder gaudir d'un total de cinquanta-quatre obres, la qual cosa va fer que conegués obres d'altres artistes excepcionals. Amb tots ells, vaig fer un recorregut panoràmic passant pel naturalisme amb paisatges evocadors, per l'impressionisme amb fragmentació de la llum, per l'expressionisme amb visions interiors fins arribar a les primeres avantguardes amb distorsió d'elements. Ha sigut una passejada que sense adonar-me'n vaig anar del segle XIX al XX.

En aquesta sortida, vaig aprofitar per visitar el Monestir benedictí, ja que l'exposició citada es troba a l'interior del Palau de l'abat, (Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols) i pròximament futura seu de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, secció de pintura catalana.

Obra escollida

                                                          Wassily Kandinsky

                                            "Murnau, casas en l'Obermarkt" - 1908

                                                          Oli sobre cartó. 64,5 x 50,2

Aquesta vegada no m'ha sigut difícil escollir l'obra. Jo ja anava predisposada a escollir un Kandinsky perquè només escoltar el seu nom, ja m'inspira alegria amb el color i la força. Em vaig trobar, com ja he explicat en la introducció, que només hi havia un quadre, però crec que l'hagués triat igualment davant d'una selecció. La seva simplicitat amb les formes geomètriques i el predomini del color em van captivar a l'instant. No sabia si em cridaven les formes o els colors, però aquella pintura em cridava. Murnau, és un poble d'Alemanya i reprodueix un tram del carrer major, segons diuen, identificable. Però posats a improvisar, també podria ser un carrer de París on el pintor havia coincidit amb Picasso i, per la seva influència, haver pintat les formes cubistes. A mi se'm representava Montparnasse i també em venien a la memòria els quaderns de la infantesa que pintàvem amb tant d'interès i que encara en guardem algun amb tendresa. 

Kandinsky, en l'època que va pintar el quadre, encara no havia evolucionat cap a l'abstracció; estava influït pel fauvisme i aquest quadre, es pot dir de colors, m'ha retornat a la infància, he gaudit recordant un viatge a la ciutat de la llum i amb els vermells, grocs, blaus i verds que el vesteixen he pogut fer una combinació pictòrica en el meu sentit del record.

Emi

Pablo Picasso - L'Ofrena

Exposició: La col·lecció
Adreça: Museu Picasso - Carrer Montcada, 15 - Barcelona
Dates : 4 juliol - 24 novembre
_____________________________________________

El Museu Picasso, celebra 50 anys a Barcelona amb una trilogia d'exposicions: "Els orígens", "La col·lecció" i "Les exposicions". Aquest cinquantenari ha fet retornar a la meva memòria fets molts transcendentals de la meva vida. De la mateixa manera que  Picasso entre els anys (1895 – 1904), jo també vaig viure al barri de la Ribera durant vint anys, de fet hi vaig néixer. Recordo el procés degeneratiu que patia el barri, un dels llocs més rics de la ciutat. Gràcies a les obres que Picasso i altres donants van regalar a la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament va poder aturar aquesta degradació construint el museu Picasso. Amb el pas del temps, aquest districte ha aconseguit tenir un equipament cultural de primer nivell mundial. Em resulta estrany recordar que al Palau Aguilar, actual espai del museu, el meu pare transportista del Born, hi portés la mula a pernoctar. En aquest temps, el Palau Aguilar era una quadra i jo, l'acompanyava tota ufanosa per aquest carrer Montcada ple d'altres  palaus també mig enrunats. Ara, em passejo altiva  per aquest indret tan singular veient les cues interminables de turistes que ens visiten per omplir-se d'art  El meu record em fa entrar una i altre vegada en aquests palaus, com ho feia en la meva infantesa.  Però amb una actitud diferent: si abans ho feia sense adonar-me del que representaven, ara els trepitjo orgullosa perquè en aquestes pedres hi ha part del meu passat i perquè sé el que representen per a la meva ciutat. Picasso mai va poder  veure la pinacoteca que pel seu exprés desig va voler que es fes al barri on s'havia format, ja que havia fet  la promesa de no tornar-hi fins que s'acabés el franquisme. 
Pablo Picasso, va morir el 1973.

Obra escollida

Pablo Picasso
"L'ofrena" - 1908
Gouache sobre cartó amb emprimació blanca. 30,8 x 31,1

Aquesta pintura m'ha inspirat dues emocions:  la primera gratitud a  Basil William Sholto, II Baron Amulree (1900-1983) doctor en medicina-, per haver fet donació al Museu Picasso de Barcelona l'obra, cosa que em fa pensar que aquesta terra és coneguda i  respectada per persones cultes i sensibles al nostre patrimoni. L'altra que he captat és l'essència de la màgia que l'artista plasma d'una forma involuntària per tal que els ulls dels visitants puguin contrarestar tot allò que representa amb idees diferents.

En aquest cas, n'estic convençuda, i coneixent l’erotisme que Picasso sempre representava en la majoria de les seves obres, que el quadre “L'ofrena” el va pintar, imaginant una dona mig despullada del carrer d'Avinyó,  lloc  que sembla ser freqüentava sovint, com va quedar reflectit en la seva primera obra cubista realitzada un any abans “Las senñorites d'Aviñó”, però a mi, al contemplar-lo,  se'm representa a un Picasso que involuntàriament tornava als orígens de l'existència plasmant un homenatge a la dona, a la vida. Aquesta pintura amb figures primitives, símbol de les primeres civilitzacions, mostra una bellesa imaginativa i alhora, real. Els artistes cubistes, representen les formes no com són, sinó com la seva ment les imagina, mirant dintre d'ells. I jo vull pensar, que aquesta representació és un homenatge i un penediment cap a la dona pública que tantes vegades va ridiculitzar i menysprear en les seves pintures i gravats. Imagino que amb aquest ram de flors està venerant  a les dones que han patit l'ofici més antic.

Emi

Antoni Tàpies - Dos blancs sobre fosc

Exposició: Tàpies Des de l'interior
Adreça: Palau Nacional, Parc de Montjuïc, Barcelona.
Dates : 21 juny - 3 novembre 2013
_____________________________________________

En aquesta exposició sabia que la meva musa de la inspiració trigaria en arribar. A l’Antoni Tàpies sempre l'he admirat perquè ha portat el nom de Catalunya a través de tot el món, però em costava entendre la seva obra. 
Abans d'anar al museu on s'exposaven peses de la seva col·lecció particular, vaig llegir fragments del llibre “Memòria personal” que molt encertadament em van recomanar,  per veure si aquella lectura em donava  la clau per entendre el que volia transmetre amb les seves composicions.   Un article en particular, "Res no és mesquí" em va descobrir part dels seus pensaments i he de confessar que, a partir d'aquestes lectures ha canviat la meva visió vers aquest pintor. He descobert una faceta per a mi molt important, la seva humanitat, a més d'una intel·ligència privilegiada que va més enllà de la que hom pot percebre. També he descobert que potser per axó, és un artista mundialment reconegut i a la vegada tant incomprès.

Obra escollida

Antoni Tàpies
"Dos blancs sobre fosc" - 1979
Pintura sobre tela 1,68 X 1,62

La primera vegada que vaig observar aquesta pintura, em va impressionar la duresa del color, però em feia mirar-lo una i altra vegada fins que vaig percebre el missatge que explicaré a continuació: aquest quadre m’ha fet entendre l’idea que Antoni Tapies tenia sobre el blanc. Deia que el blanc era la basede tot, que era l'origen de les coses i que a partir d'aquí, hi havia tot un munt de possibilitats. “Dues taques blanques ”m’ha inspirat la vida i la mort: jo ho interpreto, com els ulls de la vida – principi de tot - que van observant el pas del temps, omplint-se de matèria (les experiències viscudes) fins arribar a la foscor, a la mort. Les ratlletes horitzontals, separen el tot del res, un impàs que tothom lluita per allargar al màxim. Les ondulacions inferiors, se’m representen com el vaivé que la vida ens fa ballar a un ritme d’oportunitats invisibles i que dansen al voltant nostre perquè la sort caigui en aquells que la sàpiguen veure.

Emi

Buscant l'essència dels museus

Sempre que he visitat una exposició m’he preguntat el mateix: “Si hagués d’escollir una obra per emportar-me-la, quina triaria? "Aquesta pregunta fa que els meus sentits s’aguditzin per tal que em penetrin d’una forma relaxada tota classe de sensibilitats adormides. Recorro les sales dels museus fins que capto la peça que parla a la meva ànima; potser una conversa de colors, de records, de traços, de romanticisme, de llum i de tants i tants relats que s’endinsen en silenci.

En aquest blog, intentaré fer un recorregut museístic a través de les sensacions que els artistes ens plasmen d’una forma subtil i volàtil, per tal que les diferents mirades recullin tot un munt d’emocions i que, com en un joc, ens puguem  endinsar amb una predisposició especial en l’essència que ens transmeten. 

Emi