Antoni Tàpies - Dos blancs sobre fosc

Exposició: Tàpies Des de l'interior
Adreça: Palau Nacional, Parc de Montjuïc, Barcelona.
Dates : 21 juny - 3 novembre 2013
_____________________________________________

En aquesta exposició sabia que la meva musa de la inspiració trigaria en arribar. A l’Antoni Tàpies sempre l'he admirat perquè ha portat el nom de Catalunya a través de tot el món, però em costava entendre la seva obra. 
Abans d'anar al museu on s'exposaven peses de la seva col·lecció particular, vaig llegir fragments del llibre “Memòria personal” que molt encertadament em van recomanar,  per veure si aquella lectura em donava  la clau per entendre el que volia transmetre amb les seves composicions.   Un article en particular, "Res no és mesquí" em va descobrir part dels seus pensaments i he de confessar que, a partir d'aquestes lectures ha canviat la meva visió vers aquest pintor. He descobert una faceta per a mi molt important, la seva humanitat, a més d'una intel·ligència privilegiada que va més enllà de la que hom pot percebre. També he descobert que potser per axó, és un artista mundialment reconegut i a la vegada tant incomprès.

Obra escollida

Antoni Tàpies
"Dos blancs sobre fosc" - 1979
Pintura sobre tela 1,68 X 1,62

La primera vegada que vaig observar aquesta pintura, em va impressionar la duresa del color, però em feia mirar-lo una i altra vegada fins que vaig percebre el missatge que explicaré a continuació: aquest quadre m’ha fet entendre l’idea que Antoni Tapies tenia sobre el blanc. Deia que el blanc era la basede tot, que era l'origen de les coses i que a partir d'aquí, hi havia tot un munt de possibilitats. “Dues taques blanques ”m’ha inspirat la vida i la mort: jo ho interpreto, com els ulls de la vida – principi de tot - que van observant el pas del temps, omplint-se de matèria (les experiències viscudes) fins arribar a la foscor, a la mort. Les ratlletes horitzontals, separen el tot del res, un impàs que tothom lluita per allargar al màxim. Les ondulacions inferiors, se’m representen com el vaivé que la vida ens fa ballar a un ritme d’oportunitats invisibles i que dansen al voltant nostre perquè la sort caigui en aquells que la sàpiguen veure.

Emi