Claude Monet - Les rocas de Belle-lle, La Costa salvaje

Exposició: Davant l'horitzó
Adreça: Fundació Joan Miró - Parc de Montjuïc s/n - Barcelona
Dates : 24 Octubre - 16 Febrer
________________________________________________________

Fundació Joan Miró

Aquesta exposició està dedicada al repte de situar l'horitzó com a tema artístic. Seixanta obres de diversos artistes reconeguts,plasmen aquesta línia imaginària i misteriosa que tant ens fa somiar.

Des del Romanticisme fins l'actualitat, els pintors han jugat amb una barreja de contrastes en els diversos aspectes de l'horitzó. En aquest recorregut, format per àmbits geogràfics, he pogut veure exemples com l'horitzó expressionista i l'horitzó japonès, o el nòrdic i el francès entre d'altres i m'ha sorprès com un mateix tema pot ser expressat amb tanta diversificació per, a la fi, arribar tots al punt poètic que aquesta línia tan ben delimitada ens transmet.

Exposicions com aquesta, fan que quedi palesa l'excepcional oferta museística que ofereix la nostra ciutat, Barcelona. Recomano la seva visita.

Obra Escollida

Fent honor a l'exposició he, escollit aquesta obra, pel contrast de la mar brava amb la quietud de l'horitzó. És com si el mar s'allunyés per endinsar-se en l'ànima. El mar és un dels meus confidents, conversa sovint amb la meva sensibilitat i, admirant aquesta excel·lent pintura, a volgut tornar a fer-ho recordant-me a un estimat que les aigües l'acompanyen, preguntant si és real tot el que en el món passa i taral·larejant un poema que vaig fer en hores baixes:

Oh, el mar.

Claude Monet
"Las rocas de Belle-lle, la Costa salvaje", 1886
Oli sobre tela, 65 x 81,5

Quantes vegades m'has fet somiar!

La teva bravura m'emociona i
els teus colors, em donen pau.
¿Quina màgia tenen les teves aigües,
que em produeixen aquesta calma?

Jo voldria que en els somnis,

m'ensenyessis la veritat.
¿A on resideix la teva força i,

a on la podria trobar?

Per quan en hores baixes,

quan sola sempre vols estar,

jo tingués la teva força

per poder-me encoratjar.

Vull sentir-me gran!

Vull semblar-me a la mar,

per quan les emocions

em produeixin pesar,

s'assemblessin a les ones

que igual que venen se'n van.

Monet i el seu horitzó ha fet retornar a la meva memòria moments sensibles del meu passat i, aquesta nit estic segura que quan acluqui els ulls navegaré per sobre les aigües fins a l'infinit.

Emi

Joaquim Amat-Piniella - K.L.Reich

Exposició:Joaquim Amat-Piniella / Escriure contra el silenci
Adreça: Museu d'Història de Catalunya - Barcelona.
Dates : 16 Octubre 2013 - 6 Gener 2014
_____________________________________________

Museu d'Història de Catalunya

Feia un dia tranquil, assolellat, d'aquells que et perds per la ciutat sense saber el destí on les teves passes et portaran. Potser per l'atzar que vam arribar tot passejant fins al museu d'Història de Catalunya. Desconeixia que, feia pocs dies, s'havia inaugurat una exposició sobre el centenari de l'escriptor Joaquim Amat-Piniella, supervivent del camp de concentració de Mauthausen i un símbol dels republicans que lluitaven per la llibertat i la democràcia. Em va impactar la cruesa de la mostra però em vaig assabentar d'una part molt cruel de la nostra història.

Quantitats d'articles expliquen com la maleïda guerra va tallar les ales a un escriptor i humanista que, com segons deia Montserrat Roig, hagués arribat a ser un dels grans literats catalans d'aquella època. Va ser un escriptor precoç: als setze anys ja escrivia articles en el diari El Dia, portaveu d'esquerres catalanistes de Manresa, a més de contes, articles a revistes sobre política i literatura, crítica de teatre, de música, d'art i sobre tot de cinema. Amb vint anys, escriu la seva primera novel·la "Ombres de calidoscopi, 1933". Tot feia pensar que tenia davant seu un futur prometedor.

El 1936, Joaquim Amat, va abandonar els estudis de Dret i la seva gloriosa trajectòria literària per ingressar voluntàriament a l'Escola Popular de la Guerra de la Generalitat i és destinat al front d'Andalusia per a lluitar com tinent d'artilleria. Quan acabà la guerra, amb vint-i-sis anys, s'exilià a Perpinyà. El setembre de1939 esclata la II Guerra Mundial. El 1941 és agafat presoner pels alemanys i deportat a Mauthausen fins el 1945. En retornar a Catalunya, la repressió de la dictadura franquista el priva de viure a la seva ciutat i el condemna al silenci.

Al sortir de l'exposició, el cel seguia sent blau però, espurnes de dolor m'acariciaven l'ànima.

Obra escollida

1963
Joaquim Amat-Piniella

He volgut escollir aquesta obra per participar en l'homenatge que es fa a l'escriptor català Joaquim Amat. No puc comentar el llibre perquè encara no l'he llegit, però em crec en el dret moral de fer-ho i d'animar a tothom a que ho faci perquè la crueltat de la guerra no s'oblidi. Varen ser moltes que, com ell, van patir en els camps d'extermini. Amat-Piniella va dir que escriure aquest llibre va ser un deure perquè, segons explica en un dels articles, li mantenia la idea de resistir per poder sortir i explicar les atrocitats que vivien. L.K. Reich no és un llibre més dels molts que s'han editat, aquest és un llibre novel·lat per ferir sentiments, però real perquè està escrit en primera persona.

Amb aquesta lectura sé que la meva sensibilitat quedarà ferida, però ho vull fer perquè és la manera de contribuir en la difusió de l'obra d'un escriptor català que només lluitava per la llibertat  i que l'únic delicte que havia comés era desitjar un món millor. Com a molts altres, la repressió de la dictadura, li va fer impossible reprendre la seva trajectòria personal i professional i el condemna al silenci. Un silenci que nosaltres hem de trencar explicant a les generacions futures tot l'horror de la guerra. Aquesta serà la forma de poder contribuir que mai més es torni a repetir. Amb aquesta novel·la, podrem explicar l'esforç dels supervivents dels camps nazis i deixar testimoni de una experiència extrema. No el podem decebre.

El 1963, ara fa cinquanta anys, aquesta obra va veure la llum, primer traduïda al castellà i uns mesos més tard, en versió original en català. El 1965, guanya el premi Fastenrath (gallardó a escriptors en llengua catalana.

Emi

Janine Antoni - Llepar i ensabonar

Exposició: Art, Dos Punts
Adreça: Caixa Fòrum Barcelona - Avd. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6 - 8 
Dates : 18  juliol - 29 desembre
__________________________________________________________________

Caixa Fòrum

Aquesta exposició és un repte per a persones atrevides i amb ganes d'introduir-se en el món contemporani. He de confessar, que jo l'he visitada dues vegades i encara estic molt confusa amb el que volen expressar els artistes. La primera vegada, vaig fer la visita per lliure i el recorregut no va durar més de quinze minuts, però no em vaig conformar i la vaig tornar a veure amb una guia experimentada en el tema. He de dir que, sense sortir emocionada com surto quan visito exposicions d'art figuratiu o d'artistes contemporanis del meu gust, vaig acabar el recorregut amb un altre concepte de comprensió. La guia explicava molt pacientment, les obres més emblemàtiques i de mica en mica em feia comprendre obres que, sense una explicació prèvia, hagués sigut difícil despertar en mi cap mena de sensibilitat.

Les dues últimes dècades del S.XX, varen ser escenari de grans canvis polítics i també d'esdeveniments catastròfics: l'accident de Chernòvil, la gerra freda, la caiguda del mur de Berlín, la guerra del Golf, la desintegració de la Unió Soviètica, la sida i, també vàrem avançar en noves tecnologies, com per exemple amb Internet.

Els artistes de la generació post modernitat tenien la necessitat de burxar en les fissures del pensament per fer aflorar les diferents veus de la societat. L'espera permanent d'un futur millor, el sofriment dels marginats i la no conformitat política, va fer ressorgir un nou sentiment artístic. Es crea un art obert, un art on l'espectador pot participar en l'obra; l'art contemporani queda integrat en els nous canvis innovadors. 

Obra escollida

Jannine Antoni
"Llepar i ensabonar", 1993

Llepar i ensabonar l'he escollida, no perquè despertés cap sensibilitat dels meus sentits, sinó perquè ha ressonat a les meves orelles el número màgic del nostre blog: el 7.

Aquesta vegada vaig ser jo la que li vaig demanar a l'obra que em transmetés quelcom per fer-me aturar a conversar amb ella i ho va fer: em va explicar que a partir de catorze motlles del seu propi rostre, imitant l'escultura clàssica, 7 caps els va fondre en xocolate i els 7 restants els va fer amb sabó. A partir d'aquí, l'artista va experimentar amb la distorsió de l'obra: els va llepar i els va fer servir per rentar-se. Va fer una mena de "performance" privada. Naturalment els rostres van patir una desfiguració de les faccions. Amb aquestes escultures, feia una crítica a la relació que tenim amb la nostra aparença física.

Aquesta conversa amb l'obra, m'ha fet pensar en la fragilitat del cos: en la bellesa i la vellesa, en com la pell de préssec del nadó i llisa de la joventut es va transformant en senyals inequívoques del pas del temps. Crec que l'existència també és una artista "performance" i nosaltres amb els nostres cossos participem en l'obra durant tota la vida. Si fóssim conscients de la curta durada com a partícips en en aquest moviment artístic, donaríem més importància als valors interiors. El físic, per més operacions d'estètica que les més agosarades es facin, a la llarga s'acaben esquerdant.

Emi