Joaquín Torres-Garcia - El petó

Exposició: Joaquín Torres-Garcia i Barcelona

Adreça: Palau Antiguitats - Carrer de Gràcia,1, baixos

Dates : 16 d'octubre - 7 de febrer

________________________________________________________

Avui parlaré de Palau Antiguitats, un lloc emblemàtic i poc conegut per a molts, que habitualment exposa i ven tot tipus de peces d'art. Es poden trobar des d'un bisbe romànic a gravats i pintures d'artistes reconeguts com Picasso. També podem gaudir de les explicacions que, molt gustosament, el personal expert en el tema, mostra i aconsella al visitant.

Palau Antiguitats, fa més de vint-i-cinc anys que existeix i està especialitzada sobre tot en gravats dels segles XVII al XIX. Es compon de dues àrees d'interès: la d'antiquari i la del món del gravat i dibuix que són els principals protagonistes. S'han exposat obres de Marià Fortuny, Martí Alsina, Goya, entre altres. Aquesta vegada li ha tocat el torn a l'artista internacional Joaquin Torres Garcia, que encara que va néixer a l'Uruguai (1874 - 1949) va emigrar a Barcelona quan tenia 16 anys i es va convertir en un referent de les arts plàstiques catalanes.

S'exposen quaranta obres entre dibuixos i aquarel·les, entre les quals, algunes són inèdites. Les va realitzar entre els anys 1891 i el 1919 (data que se'n va anar cap a Nova York). Destaquen obres de joventut realitzades dintre del Cercle Artístic de Sant Lluc. Influenciat per Mir, Sunyer, Canals i Nonell, treballava buscant la seva essència. Casas i Picasso i Goya, també van influenciar en la seva recerca fins a centrar-s'hi en la figura humana. La principal mostra de l'exposició és el tema filosòfic del món clàssic, amb esbossos de les pintures del "Saló de Sant Jordi" de la Generalitat de Catalunya, ara esposades en el saló que porta el seu nom. També, gràcies a l'amistat que tenia amb Salvat Papasseit, col·labora amb ell il·lustrant texts literaris, dels quals, s'esposa una petita mostra.

                                                              Obra escollida

Joaquín Torres - Garcia
"El petó" 1900
Carbonet sobre cartolina, 655 x 520 mm.

Les obres a carbonet, sempre m'han agradat força, potser perquè m'agrada el dibuix (encara que jo sóc inepte en el tema)  i crec que, amb aquesta tècnica de simples traços, es pot descobrir a un verdader artista. Hi ha genis que destaquen pels colors, pels traços, per la llum, ets. Però, si  a més domina el dibuix, ens pot donar més plaer en les seves composicions al contemplar-les.

Aquest dibuix de Torres Garcia m'ha fet aflorar la sensibilitat de la satisfacció, perquè m'ha premiat en la meva afició museística, de gaudir del reconeixement per poder esbrinar influències i comparacions entre altres artistes. En contemplar "El beso" de Torres Garcia, he recordat a tres artistes: Pablo Picasso pel traç ràpid i decidit, a Isidre Nonell per les seves gitanes amb els rostres ocults i a Gustav Klimt per la seva obra més famosa i del mateix nom "El beso". He volgut buscar el paral·lelisme i, alhora tan diferents, entre aquestes dues obres i he trobat, l'ostentació i la senzillesa: Klim executa la pintura amb un decorativisme extrem, les figures es diferencien a traves de formes geomètriques i corbes aferrant-se a un terra incert, l'actitud és més de domini que de passió, la figura femenina mostra clarament el seu rebuig, tot el conjunt és com una icona d'art bizantí. Torres Garcia ho executa amb la tècnica més primitiva, el carbonet. No hi ha guarniments que distreguin a l'espectador, només el dibuix. Els personatges són humils i es diferencien per la simplificació dels traços amplis i fins, l'actitud és tranqil·la, els personatges mostren seguretat perquè toquen de peus a terra i l'abraçada no és crispada sinó sinuosa, amb la qual cosa, també capta la seva part d’erotisme.

Trobo que les dues obres en el seu context, són excel·lents “El petó” de Gustav Klim realitzada el 1907 és una obra simbolista que atrau l'espectador per la seva força, però “El petó" de Torres Garcia del 1900 enamora per la seva simplicitat i a mí, potser perquè m'agraden les coses senzilles, aquesta petita obra en dimensions però gran en realització i delicadesa, m'ha captivat d'allò més.

Emi Sánchez

Pissarro - Rue Saint-Honoré a la tarda

Exposició: Pissarro

Adreça: Caixa Fòrum – Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6 Barcelona

Dates : 16 Octubre 2013 – 16 Febrer 2014

________________________________________________________

Caixa Fòrum

Em sento orgullosa de què la meva ciutat (Barcelona) hagi estat la primera capital de la Península Ibèrica en exposar per primer cop l'obra de Camille Pissarro,  un dels pioners de l'art impressionista. Seixanta-set olis de paisatges rurals i urbans ens delecten la mirada i ens descobreixen l'evolució del pas del temps. Les seves pintures van passant des de la pagesia de cases rústiques rodejades de frondosos boscos,  a la captació del desenvolupament industrial, fins arribar a les ciutats cosmopolites plenes de modernitat en la seva etapa final. En algunes d'elles, va experimentar noves tècniques com: la juxtaposició de pintures i el puntillisme, però finalment va tornar a la pintura expressionista, on no va deixar de compaginar temes urbans i rurals  fins a la seva mort l'any 1903.

L'obra de Pissarro  m’emociona per la humanitat que transmeten les seves pintures vers als camperols o  la natura. És una exposició que, quan l'acabes de veure experimentes una sensació de pau que et fa pensar en la necessitat de deixar tot l'estrès que la ciutat et provoca i tornar a fixar-te amb les infinitats de petites meravelles que tenim al nostre abast com, d'altres: veure créixer un arbre, veure obrir-se una flor, trepitjar les fulles seques, i deixar respirar el nostre cor.

Obra escollida

 

Pissarro
"Rue Saint-Honoré a la tarda"
"Efecte de pluja", 1897
Oli sobre llenç, 81 x 65 

Aquesta vegada, m'ha sigut molt difícil escollir una obra perquè la meva sensibilitat s'ha vist colpida per moltes emocions. Per exemple: m'ha captivat la paleta de l'artista per la seva tendresa. Pissarro, estimava tant la natura que fins i tot en la seva rasora hi havia pintat un paisatge. Els camps de conreu m'han estimulat el sentit sensorial de l'olfacte amb l'olor de la terra mullada. Els camperols dels seus quadres m'han transmès tranquil·litat i així una i altra emoció però al final, ha guanyat l'amor. “La Rue Sanint-Honoré a la tarda, efecte de pluja” ha recordat que ara fa vint-i-cinc anys en les meves Noces d'Argent, jo vaig veure la mateixa vista des de la finestra de l'hotel del Louvre. Pissarro, la va pintar a “vista d’ocell” com ell deia. Una malaltia ocular el privava de sortir a pintar a l’exterior i ho feia des de les finestres. Ell plasmava la impressió del moment i en aquella ocasió va captar la pluja i tot el romanticisme que aquest efecte de la natura comporta. A mi, noranta anys més tard el romanticisme de París també em va captivar. Era la primera vegada que anava i, la visió de la Rue Saint-Honoré escoltant el cant de la pluja amb el meu estimat va quedar gravada en la meva memòria. Ara, Pissarro m'ha brindat l'ocasió de tornar-la a rememorar, per això he escollit aquesta obra. Ell va veure aquest carrer com un ocell, jo el vaig veure com una enamorada. 

Emi Sánchez

El Jaciment del Born - El setge de 1714

Jaciment del Born
Exposicions: El setge del 1714 - La carga del general Villarroel

Adreça: Plaça Comercial, 12 Barcelona 

________________________________________________________

El Born Centre Cultural

Aquest any, m'ha agradat començar-lo unint-me a les commemoracions que es fan  a la meva ciutat  per a celebrar o recordar el tricentenari de la caiguda de Barcelona dita, “La guerra dels catalans” i la fi de l'Estat català.

Hem anat amb fills i néts a visitar el Jaciment del Born, “La catedral de ferro”, perquè, com ja he dit en altres ocasions, la barriada del Born ha estat el lloc on jo vaig néixer i, en el seu mercat, m'he passejat infinitats de vegades ajudant al pare en la seva feina de camàlic sense saber que sota els nostres peus s'amagava  l'ànima i el dolor de tantes persones que van haver  de patir enderrocant les seves pròpies cases i portar les runes per construir la ciutadella. Caminant pels empedrats carrers conservats gràcies a què varen ser soterrats per construir una plaça que servis de protecció al fortí, he sentit un gran respecte i una gran emoció però sobretot, m'ha donat, si cal més, coratge i fortalesa per seguir endavant i lluitar per tot allò que és nostre: la llengua, la cultura, i tantes i tantes coses que ens van treure ara fa 300 anys.

Complimentant la visita, la sala Villarroel i la sala Casanova, mostren dues exposicions virtuals de l'assetjament de Barcelona. Aquestes grans mostres m'han  fet retrocedir en el temps introduint-me en la història i  m'han fet rebotar en el cor l'orgull de ser catalana.

Frase escollida

"Si no podem tirar enrere la història, sí que podem fer tot el possible per no oblidar-la"

Aquest cop, he escollit una frase que engloba tota "l'obra" heròica que milers de persones varen portar a terme en defensa de la ciutat  i que el setge de les tropes borbòniques de Felip V va derivar en la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Fa 300 anys, la derrota de l'Estat català va comportar la pèrdua de les llibertats, les Constitucions van ser derogades, la llengua va ser abolida i les persones van ser violentades i oprimides. La repressió va ser brutal:  Barcelona, va ser controlada per una grandiosa ciutadella i per noves fortificacions de Montjuïc i la universitat va ser traslladada a Cervera. La crueltat era manifesta en els més petits detalls: la campana de la Catedral, l’Honorata, que havia tocat a sometent, va ser fosa per a fer canons per amenaçar Barcelona. Van desenvolupar un minuciós programa fiscal per saquejar els recursos del país. El Decret de Nova Planta va fixar normes polítiques, per les quals el capità general fos la màxima autoritat civil i militar del país.

Els catalans havíem estat derrotats, però els esdeveniments del 1714 han romàs en la nostre memòria i ens han marcat per sempre més cap el camí de la llibertat.

Arran de tots aquests fets exposats, com pot ser que després de tant de temps no despertem del mal son que ens  impedeix ser nosaltres mateixos? Tant que ens ha costat recuperar part dels nostres drets, ara alguns volen que la història es repeteixi anant cap  enrere i  això no ho podem consentir, ara ja no! Aquests tres–cents anys d'història hem viscut immersos en la situació d'anar fent, com si demanéssim perdó per ser catalans. Ara ha arribat l'hora d’exigir la nostra dignitat.

Espero que, aquest tricentenari, ens faci mirar endavant en honor a la gent que va lluitar per Catalunya i  fer com ells, resistir  sense defallir per emprendre el nostre camí. Joan Papasseit va dir: “Qui perd els orígens perd la llibertat”. Nosaltres no l'hem de perdre perquè la llibertat és el do més preuat pels catalans.

Visca Catalunya!