Josep Tapiró - Pintor de Tànger

Exposició: Josep Tapiró - Pintor de Tànger
Adreça: Palau Nacional - Parc de Montjuïc, s/n. - Barcelona
Dates : Del 17 d'abril al 14 de setembre de 2014

_____________________________________________________________________

Palau Nacional de Montjuïc
Museu Nacional d'Art de Catalunya 

Avui, últim dia del curs, vull finalitzar el meu bloc congratulant-me amb el Museu Nacional d'Art de  Catalunya (MANC) per la iniciativa de commemorar el centenari del català Josep Tapiró Baró, “el pintor de Tànger” Reus 1836 – Tànger 1913. Un dels artistes aquarel·listes més importants de la seva època, deixat injustament a l'oblit per les institucions després de la seva mort.

El santon Darcagüey

El MANC ha volgut redescobrir-lo (al igual que vol fer amb altres figures de la història de l'art català per a què ocupin el lloc que es mereixen) al cap de cent anys de la seva mort amb una mostra que reivindica la seva figura com a pintor tant reconegut en vida com oblidat en la mort. Per primera vegada podem contemplar les millors pintures tangerines de l'artista actualment disperses per col·leccions de mig món.

Les seves obres varen ser considerades entre les millors del gènera orientalista. El seu taller, situat en el cor de la Medina, era una visita obligada pels aficionats a l'art, fins i tot, el carrer on es trobava es va dir des de finals del segle XIX, Estudi Tapiró. La mostra consta de vint-i-cinc obres, totes aquarel·les i totes realitzades durant la seva llarga estada a Tànger: retrats de núvia, personatges il·lustres, santons de Tànger i, escenes costumistes. Com a curiositat, comentaré que entre les obres exposades figura l'última adquisició del MANC, “El santón Darcagüey”, la peça que el museu va comprar amb els ingressos del casament de la neboda del magnat indi Lakshmi Mittal i que ara presenta per primera vegada al públic.

Josep Tapiró

”El gran orientalista desconegut”

Va completar els estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i posteriorment el 1867 a Roma on va

Josep Tapiró

conèixer a Marià Fortuny. En el segle XIX, la ciutat de Tànger es va convertir en una font d'inspiració pels artistes que volien representar un món oriental exòtic i el 1871, acompanyat pel seu amic Fortuny, va fer el seu primer viatge a Tànger i va començar a plasmar amb entusiasme escenes del Marroc, cosa que va fer, que tres anys després de la mort de Fortuny (1874)  abandonés Roma, on tots dos havien compartit formació i s'hi instal·lés definitivament a la ciutat tangerina, lloc que el  seduïa, va ser l'any 1877 fins a la seva mort el 1913. Durant tots aquests anys, retrata amb les seves aquarel·les, la societat africana de la forma més fidel possible, els diferents grups socials que habitaven a Tunísia i ho fa de forma escrupolosament realista, cosa que el va diferenciar d'altres orientalistes.

El seu domini i la seva mestria insuperable de la tècnica aquarel·lista  li van fer guanyar nombrosos premis i reconeixements.

Sosep Tapiró

Personalment, havia sentit i coneixia bastant l'obra de Marià Fortuny com a cronista de Tetuan però, del seu amic Josep Tapiró, no n'havia sentit parlar mai i, naturalment, no coneixia les seves meravelloses pintures. Hi ha coses que no tenen explicació i aquesta n'és una, com pot ser que aquest excel·lent pintor català hagi restat tant de temps en un racó de la història? Sort, pels amants de l'art, que gràcies al costum que tenim de commemorar els centenaris  l'hem pogut retrobar. Estic segura que arran d'aquesta exposició, el seu nom quedarà gravat en la ment de tots els interessats en l'art i ho afeixarem a la llista innumerable dels artistes catalans que tant ens enorgulleixen.

Obra escollida

Retrat de noia tangerina
Aquarel·la sobre paper

He trobat que les vint-i-cinc obres de la mostra són d'un realisme extraordinari no sabia quina escollir, totes són excel·lents i em transmetien sensacions diferents, unes a través de la mirada, altres per la perfecció dels matisos, el nacrat de les petxines, la brillantor de les perles, la textura de les robes, dels cabells, de les barbes, de la porositat de la pell i així una i altra percepció. Però, l'obra que finalment m'ha embolcallat com una bombolla ha sigut la innocència que transmet aquesta nena tangerina. La mirada perduda com buscant el futur incert però a la vegada, avocant tot el sentiment que l'ànima retransmet a través de la seva mirada, ha sigut la que m'ha captivat.

A més d'escollir-la per una atracció visual l'he trobada apropiada per a finalitzar el meu bloc. 

L'obra deixa al descobert a través de la mirada un munt de sentiments que pots captar a través del teu estat anímic. Amb els meus comentaris personals al blog, també he deixat al descobert tot un recull d'inspiracions que m'han transmet les obres escollides i, he sigut sincera amb els meus pensaments i també amb la meva mirada, la qual cosa, ha fet que jo mateixa em sorprengués de tot el que podem trobar si busquem en el nostre interior, no més cal fixar-nos amb tota la bellesa que tenim al nostre voltant i deixar que ens penetri com ho fa l'aire, de ben segur trobarem valors amagats que ens alimentarà l'esperit i els podrem transmetre a través de diferents conceptes. Espero, si més no, que la meva experiència com a “blogguera” us hagi interessat un xic, però el que realment m'agradaria, és que la gran oferta museística que la nostra ciutat ens ofereix us hagi arribat i us hagi aficionat a visitar-la. Aquesta ha sigut la meva intenció.

__________

________________

Bolgs de Literatura i Cultura Catalana – 13-14

Inspiracions Museístiques
Emi Sánchez
______________________________________

Richard MacDonald - MEAM

Exposició: Richard MacDonald - Escultures de Dansa
Adreça: MEAM - Museu Europeu d'Art Modern - Barra de Ferro, 5 - Barcelona.
Dates : Del 23 d'abril al 15 de juny de 2014

_____________________________________________________________________

Palau Gomis - Museu Europeu d'Art Modern (MEAM)

Portada per l'interès de veure l'exposició de l'escultor Richard MacDonald, he tingut el goig de tornar a visitar el Museu Europeu d'Art Modern (MEAM). Crec, per l’ informació que rebo al mencionar-lo, que és un museu tristament poc conegut. Potser s'hauria d'haver donat més informació perquè la gent no es perdés les magnífiques obres que s'exposen.

MEAM exhibeix el millor art figuratiu contemporani. Pertany a la fundació de les Arts i els Artistes i el que busca és trobar un nou llenguatge valorant l'art modern. La Fundació cada any organitza un premi de pintura i escultura i en cada convocatòria participen mil artistes de més de cinquanta països. Un jurat  selecciona les millors obres i s'exposen en el museu creat especialment per aquest fi, així doncs, MEAM, presenta amb orgull una col·lecció d'artistes vius que segueixen treballant i  mostra les millors obres dels pintors i escultors  figuratius contemporani. Les obres exposades

Abraham Nevado (1980)
Sinergia - 4.289 fulls de paper,
dissenyats, tallats i engalzats un a un

que presenta “Artistes contemporanis del segle XXI” és un homenatge a les persones que han treballat per a què nosaltres aprenguem a gaudir  de la seva obra com ells ho fan treballant amb il·lusió. Tots els autors exposats han realitzat la seva obra al segle XXI. Aquest és un fet poc habitual en els museus.

El Museu Europeu d'Art Modern té la seva seu en el Palau Gomis, un dels palaus més importants del segle XVIII. Està ubicat en el carrer Barra de Ferro del barri de la Ribera, molt a prop del museu Picasso. La història d'aquest palau és peculiar, ja que l'obertura del carrer Princesa a mitjans del Segle XIX va representar la mutilació parcial del palau quedant dividit en ambdues bandes del nou carrer. 

Aquest palau, abans de convertir-se en museu, va passar per estar ocupat per un general de Bonaparte i la seva tropa, per un Hostal, per un prostíbul i per Càritas. Actualment, a part d’obrir-nos les portes d'un gran museu, també ens ofereix en l'esplèndid saló principal (proclamat com un dels més importants en l'arquitectura civil barcelonesa), uns cicles de música en directe, de Jazz i Blues tots els divendres i de Clàssica amb servei de te els dissabtes.

                                       Un resum de algunes de les obres del museu 

Conèixer l'obra de Richard MacDonald  ha sigut una sorpresa inesperada.  He anat a visitar-la perquè m'agrada descobrir l'extensa oferta museística  que ens ofereix la nostra ciutat i he de dir-vos que m'ha impressionat per la delicadesa i l'expressionisme del seu treball. És la primera vegada que exposa  a la Península Ibèrica i ho fa a Barcelona convidat pel MEAM. Aquesta mostra recull els seus 25 anys de carrera.

MacDonald, va néixer a Califòrnia l'any 1946. Va ser durant quaranta anys pintor i il·lustrador, fins que un incendi va destruir el seu estudi juntament amb els treballs acumulats durant la seva carrera. Posteriorment va començar a esculpir de forma autodidàcta fins a convertir-se en un dels escultors figuratius més importants dels Estats Units. Està especialitzat en escultures de ballarins i acròbates vinculats amb el Cirque du Soleil i el Royal Ballet de Londres. El seu treball ha sigut descrit com “Un homenatge a la bellesa de la forma humana i l'esperit que impulsa”. Dibuixa i esculpeix els seus temes que tot sovint requereixen models esportistes i ballarins una i altra vegada per a repetir un moviment de ball específic o un gest espontani. Aquests instants del moviment els immortalitza en fotografia, els plasma en l'argila i després al bronze. Richard MacDonald va ser ballarí en la seva joventut, potser li ve d'aquí l'obsessió de captar el moviment, l'harmonia del cos, la tensió, el dinamisme, la poesia i l'essència de l'esperit humà.

Obra escollida

Aquesta escultura m'ha inspirat bellesa, ritme, alegria, equilibri, i sobretot, admiració per la feina ben feta. Els dos cossos femenins en moviment l'he trobada d'una exquisitat exuberant, transmeten un munt d'inspiracions i, alhora, un esglai per pensar que el que em transmet depèn d'un fil, depèn de l'equilibri. L'artista sosté tota l'escultura sobre la punta d'un peu d'una de les ballarines. Això vol dir, que ha d'estar molt equilibrada. A l'igual passa amb les emocions, amb la vida, si no estàs ben segura de la teva fermesa per aguantar les vicissituds que es presenten, tot l'equilibri emocional pot caure. Es diu, que MacDonald serà recordat per les seves escultures com a Picasso ho és per la seva pintura. De ben segur que jo ho recordaré cada dia perquè m'he posat una fotografia d'aquesta excel·lent obra en el meu escriptori, per recordar el que em transmet i tenir sempre el pes de l'autoestima ben equilibrat.

                                                Richard MacDonald - Els primers 25

   Emi Sánchez                                               

Colita - Gabriel Garcia Márquez

Exposició: Colita perquè sí!
Adreça: Fundació Catalunya - La Pedrera - Passeig de Gràcia, 92 - Barcelona.
Dates : Del 11 de març al 13 de juliol de 2014

_____________________________________________________________________

Casa Milà - La Pedrera

Aquest llarg pont de l'1 de maig m'ha envaït el turisme de Barcelona i, en una de les passejades per la ciutat, m'he deixat capturar per la Casa Milà, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO l'any 1984 i coneguda com la Pedrera. Darrera les llargues cues per visitar aquest emblemàtic edifici construït per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1912, he pogut intuir que en el centre cultural de la Fundació Catalunya - La Pedrera, es presenta la primera exposició retrospectiva d'una de les artistes fotògrafes contemporànies del nostre país: Colita. No he dubtat en obrir-me camí per introduir-me a través de la immensa porta de forja i accedir a la planta noble per la particular escala a la citada mostra anomenada “Colita perquè si”

Isabel Steva Hernández, coneguda com a Colita, va néixer a Barcelona l'any 1940. Aquesta fotògrafa catalana contemporània, directe, intel·ligent, sensible i sense perjudicis, s'implica en el temps que li ha tocat viure. La seva obra és un document de la realitat que recull mig segle de la nostra història recent.

Colita amb les fotografies de Joan Manel Serrat i Orson Welles

La mostra, recull un centenar d'imatges, des del flamenc a la lluita feminista, el cinema, la Nova Cançó, la Gauche Divina, el món de l'espectacle o la seva ciutat Barcelona. Aquesta exposició, és un repàs de les diferents facetes que ha dut a terme durant els cinquanta anys de carrera com a retratista - periodista. Tot el treball és a través de la seva mirada carregada d'intenció i humor per combatre amb les seves fotos a la dictadura. Sempre ha pensat que l'humor és una forma de resistència. Colita es defineix com una persona que ha intentat ser lliure, feminista, que viu d'una forma senzilla i que s'ha relacionat  amb gent que la divertia per viure feliç en la feina que li agrada fer.

El 1998, l'Ajuntament de Barcelona li atorga la medalla d'Or al Mèrit Artístic i l'any 2004, rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Obra escollida

Gabriel Garcia Márquez - 1969

Començo a pensar que la casualitat no existeix. Des que Garcia Márquez ens va deixar, tenia al pensament dedicar-li un petit homenatge a través del meu blog, però creia que estava fora del meu tema escollit i la veritat és que no sabia com  introduir-lo en l'argument i, ves per on, encara no sé per quina raó, la massificació de turistes em va fer refugiar  en la tranquil·litat i el silenci que els museus acostumen a oferir-nos. Tot just començar el recorregut de la visita, me'l trobo, allí hi era! Digues-li casualitat, atzar o no se sap quin misteri, va guiar les meves passes aquell dia assolellat cap a l'exposició de Colita perquè resolgués l'enigma que em rondava pel cap. Gabriel Garcia Márquez m'esperava amb una mirada franca i la seva obra mestra sobre el cap, Colita li va posar i ell com a persona amb gran sentit de l'humor s'hi va deixar. Va ser una sorpresa, ja no calia buscar una obra que em captivés, Garcia Márquez, gràcies a Colita em va inspirar tot de  records que els personatges dels seus llibres m'havien transmès en les narracions. 

Per suposat les primeres frases inoblidables que vaig recordar en veure la divertida fotografia varen ser del llibre “Cien años de soledad” 1967. L'aldea de Macondo, la saga familiar dels Buendia, el personatge Melquíades, de la germana que menjava terra, de l’àvia que endevinava l'avenir, i dels nombrosos parents amb noms iguals que mai distingien la felicitat i la demència. Segons les seves paraules, va voler deixar constància fantasiosa del món de la seva infantesa. Recordo altres obres, com: “Relato de un naúfrago” 1968, “La hojarasca” 1955, “La mala hora” 1962 entre altres, però la que realment em va captivar per la seva sensibilitat va ser “El amor en los tiempos del cólera” 1985. Aquesta novel·la és un cant a l'amor amb totes les seves paraules, és l’amor de les persones adultes, la  passió es perd però la intensitat i el romanticisme floreixen en cada mirada, en cada paraula i en cada refrec de la pell. Citaré dues frases que em van seduir: -Recuerda siempre que lo más importante de un matrimonio no es la felicidad sino la estabilidad -. I un altre quan li diu: - Lo único que me duele de morir, es que no sea de amor.

El 1982, li van concedir el Premi Nobel de Literatura.

Gabriel Garcia Márquez,  Colòmbia 6 de març de 1927, - Mèxic 17 d'abril de 2014, ens ha deixat una joia narrativa tan intensa i variada que serà difícil d'oblidar.  

Vídeo, fotografies exposició

Colita perquè sí!

Emi Sánchez