Josep Tapiró - Pintor de Tànger

Exposició: Josep Tapiró - Pintor de Tànger
Adreça: Palau Nacional - Parc de Montjuïc, s/n. - Barcelona
Dates : Del 17 d'abril al 14 de setembre de 2014

_____________________________________________________________________

Palau Nacional de Montjuïc
Museu Nacional d'Art de Catalunya 

Avui, últim dia del curs, vull finalitzar el meu bloc congratulant-me amb el Museu Nacional d'Art de  Catalunya (MANC) per la iniciativa de commemorar el centenari del català Josep Tapiró Baró, “el pintor de Tànger” Reus 1836 – Tànger 1913. Un dels artistes aquarel·listes més importants de la seva època, deixat injustament a l'oblit per les institucions després de la seva mort.

El santon Darcagüey

El MANC ha volgut redescobrir-lo (al igual que vol fer amb altres figures de la història de l'art català per a què ocupin el lloc que es mereixen) al cap de cent anys de la seva mort amb una mostra que reivindica la seva figura com a pintor tant reconegut en vida com oblidat en la mort. Per primera vegada podem contemplar les millors pintures tangerines de l'artista actualment disperses per col·leccions de mig món.

Les seves obres varen ser considerades entre les millors del gènera orientalista. El seu taller, situat en el cor de la Medina, era una visita obligada pels aficionats a l'art, fins i tot, el carrer on es trobava es va dir des de finals del segle XIX, Estudi Tapiró. La mostra consta de vint-i-cinc obres, totes aquarel·les i totes realitzades durant la seva llarga estada a Tànger: retrats de núvia, personatges il·lustres, santons de Tànger i, escenes costumistes. Com a curiositat, comentaré que entre les obres exposades figura l'última adquisició del MANC, “El santón Darcagüey”, la peça que el museu va comprar amb els ingressos del casament de la neboda del magnat indi Lakshmi Mittal i que ara presenta per primera vegada al públic.

Josep Tapiró

”El gran orientalista desconegut”

Va completar els estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i posteriorment el 1867 a Roma on va

Josep Tapiró

conèixer a Marià Fortuny. En el segle XIX, la ciutat de Tànger es va convertir en una font d'inspiració pels artistes que volien representar un món oriental exòtic i el 1871, acompanyat pel seu amic Fortuny, va fer el seu primer viatge a Tànger i va començar a plasmar amb entusiasme escenes del Marroc, cosa que va fer, que tres anys després de la mort de Fortuny (1874)  abandonés Roma, on tots dos havien compartit formació i s'hi instal·lés definitivament a la ciutat tangerina, lloc que el  seduïa, va ser l'any 1877 fins a la seva mort el 1913. Durant tots aquests anys, retrata amb les seves aquarel·les, la societat africana de la forma més fidel possible, els diferents grups socials que habitaven a Tunísia i ho fa de forma escrupolosament realista, cosa que el va diferenciar d'altres orientalistes.

El seu domini i la seva mestria insuperable de la tècnica aquarel·lista  li van fer guanyar nombrosos premis i reconeixements.

Sosep Tapiró

Personalment, havia sentit i coneixia bastant l'obra de Marià Fortuny com a cronista de Tetuan però, del seu amic Josep Tapiró, no n'havia sentit parlar mai i, naturalment, no coneixia les seves meravelloses pintures. Hi ha coses que no tenen explicació i aquesta n'és una, com pot ser que aquest excel·lent pintor català hagi restat tant de temps en un racó de la història? Sort, pels amants de l'art, que gràcies al costum que tenim de commemorar els centenaris  l'hem pogut retrobar. Estic segura que arran d'aquesta exposició, el seu nom quedarà gravat en la ment de tots els interessats en l'art i ho afeixarem a la llista innumerable dels artistes catalans que tant ens enorgulleixen.

Obra escollida

Retrat de noia tangerina
Aquarel·la sobre paper

He trobat que les vint-i-cinc obres de la mostra són d'un realisme extraordinari no sabia quina escollir, totes són excel·lents i em transmetien sensacions diferents, unes a través de la mirada, altres per la perfecció dels matisos, el nacrat de les petxines, la brillantor de les perles, la textura de les robes, dels cabells, de les barbes, de la porositat de la pell i així una i altra percepció. Però, l'obra que finalment m'ha embolcallat com una bombolla ha sigut la innocència que transmet aquesta nena tangerina. La mirada perduda com buscant el futur incert però a la vegada, avocant tot el sentiment que l'ànima retransmet a través de la seva mirada, ha sigut la que m'ha captivat.

A més d'escollir-la per una atracció visual l'he trobada apropiada per a finalitzar el meu bloc. 

L'obra deixa al descobert a través de la mirada un munt de sentiments que pots captar a través del teu estat anímic. Amb els meus comentaris personals al blog, també he deixat al descobert tot un recull d'inspiracions que m'han transmet les obres escollides i, he sigut sincera amb els meus pensaments i també amb la meva mirada, la qual cosa, ha fet que jo mateixa em sorprengués de tot el que podem trobar si busquem en el nostre interior, no més cal fixar-nos amb tota la bellesa que tenim al nostre voltant i deixar que ens penetri com ho fa l'aire, de ben segur trobarem valors amagats que ens alimentarà l'esperit i els podrem transmetre a través de diferents conceptes. Espero, si més no, que la meva experiència com a “blogguera” us hagi interessat un xic, però el que realment m'agradaria, és que la gran oferta museística que la nostra ciutat ens ofereix us hagi arribat i us hagi aficionat a visitar-la. Aquesta ha sigut la meva intenció.

__________

________________

Bolgs de Literatura i Cultura Catalana – 13-14

Inspiracions Museístiques
Emi Sánchez
______________________________________

Richard MacDonald - MEAM

Exposició: Richard MacDonald - Escultures de Dansa
Adreça: MEAM - Museu Europeu d'Art Modern - Barra de Ferro, 5 - Barcelona.
Dates : Del 23 d'abril al 15 de juny de 2014

_____________________________________________________________________

Palau Gomis - Museu Europeu d'Art Modern (MEAM)

Portada per l'interès de veure l'exposició de l'escultor Richard MacDonald, he tingut el goig de tornar a visitar el Museu Europeu d'Art Modern (MEAM). Crec, per l’ informació que rebo al mencionar-lo, que és un museu tristament poc conegut. Potser s'hauria d'haver donat més informació perquè la gent no es perdés les magnífiques obres que s'exposen.

MEAM exhibeix el millor art figuratiu contemporani. Pertany a la fundació de les Arts i els Artistes i el que busca és trobar un nou llenguatge valorant l'art modern. La Fundació cada any organitza un premi de pintura i escultura i en cada convocatòria participen mil artistes de més de cinquanta països. Un jurat  selecciona les millors obres i s'exposen en el museu creat especialment per aquest fi, així doncs, MEAM, presenta amb orgull una col·lecció d'artistes vius que segueixen treballant i  mostra les millors obres dels pintors i escultors  figuratius contemporani. Les obres exposades

Abraham Nevado (1980)
Sinergia - 4.289 fulls de paper,
dissenyats, tallats i engalzats un a un

que presenta “Artistes contemporanis del segle XXI” és un homenatge a les persones que han treballat per a què nosaltres aprenguem a gaudir  de la seva obra com ells ho fan treballant amb il·lusió. Tots els autors exposats han realitzat la seva obra al segle XXI. Aquest és un fet poc habitual en els museus.

El Museu Europeu d'Art Modern té la seva seu en el Palau Gomis, un dels palaus més importants del segle XVIII. Està ubicat en el carrer Barra de Ferro del barri de la Ribera, molt a prop del museu Picasso. La història d'aquest palau és peculiar, ja que l'obertura del carrer Princesa a mitjans del Segle XIX va representar la mutilació parcial del palau quedant dividit en ambdues bandes del nou carrer. 

Aquest palau, abans de convertir-se en museu, va passar per estar ocupat per un general de Bonaparte i la seva tropa, per un Hostal, per un prostíbul i per Càritas. Actualment, a part d’obrir-nos les portes d'un gran museu, també ens ofereix en l'esplèndid saló principal (proclamat com un dels més importants en l'arquitectura civil barcelonesa), uns cicles de música en directe, de Jazz i Blues tots els divendres i de Clàssica amb servei de te els dissabtes.

                                       Un resum de algunes de les obres del museu 

Conèixer l'obra de Richard MacDonald  ha sigut una sorpresa inesperada.  He anat a visitar-la perquè m'agrada descobrir l'extensa oferta museística  que ens ofereix la nostra ciutat i he de dir-vos que m'ha impressionat per la delicadesa i l'expressionisme del seu treball. És la primera vegada que exposa  a la Península Ibèrica i ho fa a Barcelona convidat pel MEAM. Aquesta mostra recull els seus 25 anys de carrera.

MacDonald, va néixer a Califòrnia l'any 1946. Va ser durant quaranta anys pintor i il·lustrador, fins que un incendi va destruir el seu estudi juntament amb els treballs acumulats durant la seva carrera. Posteriorment va començar a esculpir de forma autodidàcta fins a convertir-se en un dels escultors figuratius més importants dels Estats Units. Està especialitzat en escultures de ballarins i acròbates vinculats amb el Cirque du Soleil i el Royal Ballet de Londres. El seu treball ha sigut descrit com “Un homenatge a la bellesa de la forma humana i l'esperit que impulsa”. Dibuixa i esculpeix els seus temes que tot sovint requereixen models esportistes i ballarins una i altra vegada per a repetir un moviment de ball específic o un gest espontani. Aquests instants del moviment els immortalitza en fotografia, els plasma en l'argila i després al bronze. Richard MacDonald va ser ballarí en la seva joventut, potser li ve d'aquí l'obsessió de captar el moviment, l'harmonia del cos, la tensió, el dinamisme, la poesia i l'essència de l'esperit humà.

Obra escollida

Aquesta escultura m'ha inspirat bellesa, ritme, alegria, equilibri, i sobretot, admiració per la feina ben feta. Els dos cossos femenins en moviment l'he trobada d'una exquisitat exuberant, transmeten un munt d'inspiracions i, alhora, un esglai per pensar que el que em transmet depèn d'un fil, depèn de l'equilibri. L'artista sosté tota l'escultura sobre la punta d'un peu d'una de les ballarines. Això vol dir, que ha d'estar molt equilibrada. A l'igual passa amb les emocions, amb la vida, si no estàs ben segura de la teva fermesa per aguantar les vicissituds que es presenten, tot l'equilibri emocional pot caure. Es diu, que MacDonald serà recordat per les seves escultures com a Picasso ho és per la seva pintura. De ben segur que jo ho recordaré cada dia perquè m'he posat una fotografia d'aquesta excel·lent obra en el meu escriptori, per recordar el que em transmet i tenir sempre el pes de l'autoestima ben equilibrat.

                                                Richard MacDonald - Els primers 25

   Emi Sánchez                                               

Colita - Gabriel Garcia Márquez

Exposició: Colita perquè sí!
Adreça: Fundació Catalunya - La Pedrera - Passeig de Gràcia, 92 - Barcelona.
Dates : Del 11 de març al 13 de juliol de 2014

_____________________________________________________________________

Casa Milà - La Pedrera

Aquest llarg pont de l'1 de maig m'ha envaït el turisme de Barcelona i, en una de les passejades per la ciutat, m'he deixat capturar per la Casa Milà, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO l'any 1984 i coneguda com la Pedrera. Darrera les llargues cues per visitar aquest emblemàtic edifici construït per Antoni Gaudí entre els anys 1906 i 1912, he pogut intuir que en el centre cultural de la Fundació Catalunya - La Pedrera, es presenta la primera exposició retrospectiva d'una de les artistes fotògrafes contemporànies del nostre país: Colita. No he dubtat en obrir-me camí per introduir-me a través de la immensa porta de forja i accedir a la planta noble per la particular escala a la citada mostra anomenada “Colita perquè si”

Isabel Steva Hernández, coneguda com a Colita, va néixer a Barcelona l'any 1940. Aquesta fotògrafa catalana contemporània, directe, intel·ligent, sensible i sense perjudicis, s'implica en el temps que li ha tocat viure. La seva obra és un document de la realitat que recull mig segle de la nostra història recent.

Colita amb les fotografies de Joan Manel Serrat i Orson Welles

La mostra, recull un centenar d'imatges, des del flamenc a la lluita feminista, el cinema, la Nova Cançó, la Gauche Divina, el món de l'espectacle o la seva ciutat Barcelona. Aquesta exposició, és un repàs de les diferents facetes que ha dut a terme durant els cinquanta anys de carrera com a retratista - periodista. Tot el treball és a través de la seva mirada carregada d'intenció i humor per combatre amb les seves fotos a la dictadura. Sempre ha pensat que l'humor és una forma de resistència. Colita es defineix com una persona que ha intentat ser lliure, feminista, que viu d'una forma senzilla i que s'ha relacionat  amb gent que la divertia per viure feliç en la feina que li agrada fer.

El 1998, l'Ajuntament de Barcelona li atorga la medalla d'Or al Mèrit Artístic i l'any 2004, rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Obra escollida

Gabriel Garcia Márquez - 1969

Començo a pensar que la casualitat no existeix. Des que Garcia Márquez ens va deixar, tenia al pensament dedicar-li un petit homenatge a través del meu blog, però creia que estava fora del meu tema escollit i la veritat és que no sabia com  introduir-lo en l'argument i, ves per on, encara no sé per quina raó, la massificació de turistes em va fer refugiar  en la tranquil·litat i el silenci que els museus acostumen a oferir-nos. Tot just començar el recorregut de la visita, me'l trobo, allí hi era! Digues-li casualitat, atzar o no se sap quin misteri, va guiar les meves passes aquell dia assolellat cap a l'exposició de Colita perquè resolgués l'enigma que em rondava pel cap. Gabriel Garcia Márquez m'esperava amb una mirada franca i la seva obra mestra sobre el cap, Colita li va posar i ell com a persona amb gran sentit de l'humor s'hi va deixar. Va ser una sorpresa, ja no calia buscar una obra que em captivés, Garcia Márquez, gràcies a Colita em va inspirar tot de  records que els personatges dels seus llibres m'havien transmès en les narracions. 

Per suposat les primeres frases inoblidables que vaig recordar en veure la divertida fotografia varen ser del llibre “Cien años de soledad” 1967. L'aldea de Macondo, la saga familiar dels Buendia, el personatge Melquíades, de la germana que menjava terra, de l’àvia que endevinava l'avenir, i dels nombrosos parents amb noms iguals que mai distingien la felicitat i la demència. Segons les seves paraules, va voler deixar constància fantasiosa del món de la seva infantesa. Recordo altres obres, com: “Relato de un naúfrago” 1968, “La hojarasca” 1955, “La mala hora” 1962 entre altres, però la que realment em va captivar per la seva sensibilitat va ser “El amor en los tiempos del cólera” 1985. Aquesta novel·la és un cant a l'amor amb totes les seves paraules, és l’amor de les persones adultes, la  passió es perd però la intensitat i el romanticisme floreixen en cada mirada, en cada paraula i en cada refrec de la pell. Citaré dues frases que em van seduir: -Recuerda siempre que lo más importante de un matrimonio no es la felicidad sino la estabilidad -. I un altre quan li diu: - Lo único que me duele de morir, es que no sea de amor.

El 1982, li van concedir el Premi Nobel de Literatura.

Gabriel Garcia Márquez,  Colòmbia 6 de març de 1927, - Mèxic 17 d'abril de 2014, ens ha deixat una joia narrativa tan intensa i variada que serà difícil d'oblidar.  

Vídeo, fotografies exposició

Colita perquè sí!

Emi Sánchez

Ajuntament - Obres d'Art

Ajuntament de Barcelona

Adreça: Plaça de Sant Jaume
Dates : 23 d'abril - Sant Jordi 2014

_____________________________________________________________________

Inspiració en la Diada de Sant Jordi

Tanka

Les roses parlen,

Catalunya esclata,

els poetes canten.

Les mirades es troben

l'amor surt, no s'amaga.
_____________________

Visita de portes obertes a l'Ajuntament de Barcelona

Gaudim d'un petit però gran Museu, patrimoni dels ciutadans

Emi Sanchez

Tríptic i Cartells - l'Onze de Setembre

Exposició: 300 Onzes se Setembre / 1714 - 2014
Adreça: Museu d'Història de Catalunya - Passeig Joan de Borbó - Barcelona.
Dates : Del 14 de març al 28 de setembre de 2014

_____________________________________________________________________

Museu d'Història de Catalunya

El meu agraïment al Museu d'Història de Catalunya per mostrar de forma tant entenedora com s’ha celebrat, en el transcurs de 300 anys, l'onze de setembre. 

La memòria personal dels darrers anys viscuts, han sigut d'un record patriòtic d'amor a la meva terra i aquest sentiment ho han heretat els meus fills i néts. Ells i tots els joves, són l'enllaç de generacions futures, a l'igual que hem estat nosaltres, perquè, a còpia de què la memòria no s'esborri, Catalunya segueixi endavant defensant les nostres arrels.

Aquesta vegada he escollit dues obres. Una, els cartells commemoratius de la Diada de l'Onze de Setembre, (portades del diari AVUI) que mostro en un vídeo i que acompanyo amb texts, i la segona, inusual, la portada del tríptic de l'exposició perquè trobo que és un disseny molt encertat i atrevit.

La lectura personal que interpreto, és la que em va inspirar a fer el següent comentari.  Deixem el relleu a la joventut d'una  lluita que ha durat 300 anys i ho fem sobre unes espatlles nues de valors però fortes per a seguir endavant, ells carregaran la motxilla que nosaltres ineptes i sense força, els deixem i, els nostres fills,  hauran de carregar-la amb tot el pes de la història. Aquest serà el llegat que els deixarem si no som capaços d'alliberar-los d'aquesta  pressió. Catalunya, després de 300 anys, ja es mereix viure amb llibertat, fem-ho per ells i per la nostre terra.

Obres escollides

Cartells commemoratius de la Diada de Catalunya

Emi Sánchez

Àgora - Atenes / Vots judicials

Exposició: Mediterrani - Del mite a la raó

Adreça: Caixa Fòrum - Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8 Barcelona

Dates : del 28 de febrer al 15 de juny de 2014

_______________________________________________________

Confesso que ha estat una sorpresa l'interès que ha despertat en mi aquesta exposició vers la mitologia i, potser m'hi excedit un xic massa en els comentaris. Espero que us apassioni,  com a mi, i que trobeu interessant els petits mites que us comentaré.

És una exposició que ens transporta a l'antiguitat d'una forma raonada. Les antigues civilitzacions van crear escoles filosòfiques  per a entendre  la supervivència. Ara, nosaltres, contemporanis que som, podem descobrir com hem arribat fins aquí (el pas de la història sempre ha sigut igual, un anar i venir d'una època a l'altre) i, a través de la raó, ens mostra com va ser el món grecollatí, com es van instaurar les ciutats i les escoles filosòfiques, com l'ànima pren sentit a través de les emocions de l'ésser humà i tota aquesta fantàstica història se'ns explica a través de 165 obres en un recorregut del pensament filosòfic.

Èdip responent a L'Esfinx

En la mitologia grega el Mediterrani era un enigma. El mar estava ple de monstres i déus que desencadenaven tempestes. L'Esfinx era un monstre de rostre femení i cos de lleó alat que, assegut en les portes de Tebes,  posava a prova la intel·ligència  dels humans amb preguntes enigmàtiques i devorava els qui es quedaven muts o erraven la pregunta. Èdip es va afrontar a l'híbrid  ésser quan li va preguntar: ¿“quin és l'ésser que camina amb quatre potes al matí; amb dues, al migdia; i amb tres, al vespre?” En contestar “l'home” Èdip, va resoldre l'enigma i va alliberar la ciutat del monstre el qual es va precipitar sobre el buit. D'aquesta manera, trobant les respostes a través del pensament i la reflexió (segons el filòsof Hegel -1770-), va néixer la filosofia.

Després de l'oblit i la caiguda dels déus de l'Olimp, el món es va tornar digne d'estudi. Els filòsofs havien d'aventurar-se per altres camins per investigar els misteris del món. Tales de Mileto va ser el primer pensador que va creure en els esdeveniments celestes com a fenomens naturals i no com motius de creences. Plató també sosté que tots els processos de la naturalesa poden expressar-se mitjançant fórmules matemàtiques. Així va néixer l'astronomia.

Làpida funerària amb l'ànima en forma d'ocell

Però les pràctiques filosòfiques no estaven exemptes de perill. A Anaxàgores, l'any 432 aC el van fer fora del país per no acceptar que el sol i la lluna eren divinitats i l'any 399 aC. Sòcrates va ser condemnat a mort per corrompre la joventut amb les seves ensenyances. Aquest filòsof, va admetre la condemna  sense oposar resistència, ja que la mort física el retornaria a la vida. 

La preocupació de l'ànima va aparèixer  entre els segles VII i V aC. Pitàgores va defensar la immortalitat de l'ànima que sostenia que el cos era una presó,  Hipòcrites va unir la filosofia i la medicina i Plató afirmava que l'ànima estava amagada en el cos i després de la mort retornava a l'espai on començava la veritable vida. També deia que la contemplació de l'ànima només pot produir-se a través de la mirada. El símbol immortal de l'ànima es representa en forma de papallona o d'ocell, és la psique alliberada del cos a punt d'emprendre el darrer vol cap a la llum.

Amb aquests relats, he volgut fer una conclusió molt particular al meu entendre: els déus van trobar als filòsofs a través de la saviesa; els filòsofs a través de l'astronomia busquen la raó de l'existència i troben l'ànima; i, l'ànima, a través de l'amor, troba l'essència de la vida.

Peça escollida

Vots judicials - Segle IV aC
Àgora - Atenes
Bronze

Vot exculpatori

Vot condemnatori

  

Aquesta peça, l'he trobat molt interessant, però l'explicació que l'acompanya ha ferit la meva sensibilitat i ha encoratjat la meva força femenina.

Ja en aquell temps, quan les ciutats gregues incorporen els espais públics i es crea la ciutat democràtica les dones, però, no tenien cap dret. El privilegi de la votació era exclosa per a les dones, els esclaus, els captaires i els deficients físics o mentals

La forma de fer-ho era realment curiosa i pràctica (potser s'hauria d'implantar en aquesta societat perquè els costos no es disparessin en cada votació), eren dos eixos de bronze: l'un massís i l'altre buit amb un cilindre  al mig. L'eix massís era el vot exculpatori i l'eix buit, el condemnatori. A l'hora d'introduir-lo en una espècie d'urna, es tapaven els extrems amb els dits per tal que no es veiés si l'eix era ple o buit. Cada ciutadà rebia les dues peces les quals es podien fer servir sempre que es feien votacions públiques.

Quan penso en tot el temps que ha hagut de passar per a què la dona hagi arribat en la situació en què es troba m'entristeix, però a la vegada em fa forta per a lluitar perquè aquesta quasi igualtat que hem aconseguit a còpia de demostrar la nostra vàlua no es perdi mai.

Plató, en el segle IV aC. va crear una escola filosòfica per a pensadors. Nosaltres, en ple segle XXI hauríem de crear una altra escola  per a poder reflexionar en la implicació de la dona a la societat, de com ens estem carregant la terra, de com els valors humans s'estan perdent, etc. perquè en el futur, quan es parli de nosaltres ens puguem mostrar com vam poder aturar la destrucció anant cap a la recuperació dels mites. 

Emi Sánchez

Pere Canovas - L'escut del Barça

Exposició: Pere Cánovas - Artista Pintor "Mestre Vitraller" 

Adreça: Carrer Joaquim Valls, 100 - Barcelona

Dates : Exposició permanent

_______________________________________________________

Aquesta setmana he tingut el plaer de visitar el taller del mestre vitraller Pere Cánovas, artista desconegut per a molts, però a qui un gran nombre d'esglésies li deuen la policromia de les escenes bíbliques.

Pere Cánovas  Aparicio, nascut a Sant Adrià del Besos l'any 1930, té la categoria de mestre en el seu treball. Compte amb més de cinc mil metres quadrats de vitralls per tot el món. És l'autor de bona part dels vitralls contemporanis de les esglésies i Catedrals de Catalunya i Mallorca. Part de la seva obra la podem contemplar a Santa Maria del Mar, Santuari del Tibidabo, Colònia Güell i a la Catedral de Palma de Mallorca. La seva especialitat són els vitralls religiosos, però també ha treballat altres estils i temàtiques.

Pere Cánovas en el seu taller

Aquesta persona agradable de conversa entretinguda i un dels pocs mestres vitrallers que encara existeixen, ens obre les portes del seu petit taller a Verdum per a mostrar-nos alguns dels seus treballs, els secrets de la tècnica i els materials que utilitza. Com a  seguidor que ha estat sempre de l'obra de Gaudí, explica orgullós com va treballar en  el disseny floral de la cripta. Les obertures en forma de papallones varen ser dissenyades per l'arquitecte,  però Pere Cánovas va policromar les dotze margarides que envolten la cavitat.

La vitalitat d'aquest artista pintor i mestre vitraller de 84 anys, és impressionant. Va començar cursant estudis a la Llotja de Mar gràcies al mecenes Vicente Navarro que el va descobrir pintant caricatures quan feia de grum a les Granges Catalanes. Després de treballar en una imatgeria,com a pintor d'esglésies cremades i com a vidrier de petits formats, passa a treballar a la firma Oriach on va desenvolupar les grans obres i va ser reconegut com a mestre vitraller.

Tema Escollit

Pere Cánovas
Vitrall de Santa Maria del Mar

El motiu del per què he escollit el vitrall en el qual apareix l'escut del Barça és perquè sóc una persona que no m'agrada encasellar-me en les coses i he trobat encertat que l'escut d'un club tan entranyable estigui representat en una de les esglésies més venerades de Barcelona, catalogada com la més pura del gòtic del català.

Santa Maria del Mar

Igual que antigament els mecenes que sufragaven una capella feien esculpir les seves figures com a donants o es feien pintar en els quadres (tenim un exemple en la pintura “La Trinitat de Massacio”) ¿per què no, en l'actualitat, un vitrall no pot estar representat per una institució que va contribuir en la reconstrucció de les atrocitats d'una guerra? En els anys 60, es va posar en marxa el procés de restauració dels vitralls de Santa Maria del Mar. En el renaixement, eren els grans mecenes els que feien possible la reconstrucció de les Catedrals. En el segle XX, ho van patrocinar les institucions i gremis, una de les quals, va ser el Club del Barça presidit en aquell temps per Agustí Montal i, en reconeixement a la seva col·laboració, es va policromar el seu escut, en una vidriera de temes geomètrics. 

Interior de Santa Maria del Mar

Aquesta església ha sigut per a mi un lloc on vaig passar gran part de la meva infantesa. Per les seves naus, he corregut, he cantat, he cridat i he viscut. En aquesta edat de la innocència, em van inculcar que l'església era un lloc de culte, però que també era un lloc on podies mostrar els teus sentiments i il·lusions com els mostraves a casa perquè, a la fi, l'església és la casa de Dèu Pare. 

Entre passatges de la Bíblia que com predicadors realitzen els mestres vitrallers a través de la policromia , no està de més un toc diferent de modernitat per a eliminar el tabú de comparar la fe o les creences en la temença, la rectitud, l'obligació i moltes més pors. Crec que la religió i la fe estan en els principis i, si et regeixes per aquests, tot està premés, fins i tot cantar l'himne del Barça davant el seu escut en Santa Maria del Mar. 

Emi Sánchez

Montblanc - L'ofici de Picapedrer

Exposició: Museu Comarcal de la Conca de Barberà

Adreça: Carrer Josa, 6 Montblanc, Tarragona

Dates : Exposició permanent

_______________________________________________________

Calçots

És temps de calçots, i com a bona catalana amiga de les tradicions, vàrem anar a Montblanc a degustar la típica calçotada. Per a qui no conegui aquesta recepta, us diré que és una varietat de cebes tendres a la brasa que s'acompanyen amb una típica salsa. El més peculiar d'aquest plat i el que crida l'atenció, és que es mengen amb pitet i amb les mans.

Feta la introducció, comentaré que var ser molt agradable retrobar-me en una de les viles medievals més ben conservades de Catalunya. La muralla, construïda a partir del 1366 per ordre del rei Pere el Cerimoniós i encara conserva 25  torres de les 30 que envoltaven la vila, dóna fe del perquè el  1947 va ser declarat Conjunt Monumental Artístic. 
Com a curiositat diré, que Joan Amades, cronista català, situa la lluita de Sant Jordi amb el drac, davant mateix de les muralles de Montblanc. És per aquesta raó que la Diada de Sant Jordi es celebri la Setmana Medieval. 

Museu Comarcal de la Conca de Barberà

Tot passejant pels carrers empedrats del recinte oval i després de visitar Santa Maria la Major, del  segle XIV  (concebuda com a catedral però inacabada per la pesta negra) vam visitar el Museu Comarcal, desconegut per a mi. Està situat a l’antic casal de la noble nissaga dels  Josa, edifici medieval del segle XIII i modificat en el XVIII. El Museu, reuneix una mostra sobre l'etnologia, l'arqueologia, la història, i les arts plàstiques de la comarca. Destaca l'exposició amb peces originals sobre els oficis tradicionals més importants de la zona i que es poden visitar a la planta baixa del museu. El primer pis està dedicat a la Conca Antiga i Medieval, i el segon, a la Conca Moderna i Contemporània.

Només entrar al Museu va atreure la meva atenció el panell que mostrava molt detalladament els noms i les descripcions de tots els oficis. Ràpidament vaig intuir que el meu tema escollit seria qualsevol d'aquests oficis artesans que tristament s'estan perdent.

    Tema escollit

                                            

Picapedrer

El tema que he escollit és el dels oficis i entre ells, el de picapedrer. Com ja ha quedat reflectit en altres escrits, les construccions de les catedrals sempre m'han cridat l'atenció i per això aquesta professió ha captat el meu interès.

En la visita prèvia a Santa Maria la Major, em va sorprendre la quantitat d'inscripcions que encara mostren els carreus dels seus murs. Cada picapedrer, gravava un senyal propi per fer el reconta a l'hora de  cobrar. Aquest museu, mostra un conjunt de les inscripcions que feien els picapedrers que varen treballar en la Conca de Barberà.

Aquesta singularitat, m'ha fet venir al pensament una idea rocambolesca, però que potser, aniria bé per a l'època d'incivilitat  i corrupció que estem patint. Si en el segle XIII els picapedrers deixaven constància d'uns senyals en els carreus que, a través del temps han servit per a recordar-nos part de la història, ¿per què no, els arquitectes actuals, no podrien inserir en els nous edificis un propòsit personal com: "sí a la pau", "no a la guerra", "no a l'especulació", i tantes i tantes coses que ens fessin reflexionar i es recordessin a través del temps? Igual que els mestres picapedres esculpien fantàstiques històries religioses, com va fer el mestre de Cabestany en la portada de la Vida, Passió i Resurrecció de Jesús, a Sant Pere de Rodes  (Empúries). Ara, els artistes contemporanis: poetes, dibuixants, escriptors, que tants tenim a Catalunya, podrien immortalitzar els edificis amb frases colpidores, com per exemple:

"El 15 de febrer de 2003 va haver-hi una manifestació massiva en contra de la guerra que va posar en marxa el poder del poble", o: com: "l'onze de setembre de 2013, centenars de milers de persones van participar en una cadena humana que va creuar Catalunya de nord a sud per reivindicar la independència", o com: "Salvador Espriu (1913-1985) al llarg de la seva obra poètica, va defensar la seva nació Catalunya, la seva llengua i cultura", o com ..... També es podrien inscriure frases de protesta amb el nom d'alguns personatges i polítics corruptes perquè la vergonya, si en tenen, els perseguís a través del temps. Els edificis serien recordats per aquests fets al igual que antigament se'ls coneixia per: a can Viola, ca l'estanquer, cal Gat, entre altres. 

Jo, per si aquesta proposta arribés a bon fi  i demanessin voluntaris de a  peu, ja he pensat quina seria la meva aportació: “que l'amor, sigui el més preuat” i perquè aquest desig fos extensible a totes les coses, fins i tot, per emfatitzar l'amor, m'atreviria a fer una "Tanka" del poema “Assaig de càntic en el temple” de Salvador Espriu.

Covarda vella

salvatge terra meva

lluny et voldria.

Però és tan sols un somni,

fins a la mort t'estimo.

_____________________

Emi Sánchez